La Tafanera de Saltamartí

Sempre la màgia dels llibres!
Aquest dies de setmana Santa he enllestit tres llibres que tenia a mitges. Un cop acabats, m’he adonat que els tres eren relats en primera persona de personatges que explicaven la seva infància.

Un era la història d’un noi que descobreix la seva homosexualitat i viu la barbàrie de la incultura i l’exclusió de la diferència (Adéu a Eddy Bellegueule). L’altre la infància d’un jueu a Israel i la seva complicada relació amb els seus pares (Gran Cabaret). El tercer un nen hipocondríac que s’auto-defineix com a desequilibrat (LOCUS).

Us podeu preguntar quina gràcia poden tenir aquestes memòries si no són les d’un músic de rock, o les d’un futbolista, o les d’una actriu?.

Doncs les tenen totes, les gràcies.

Vessen sensibilitat i estan plenes d’ironia. Tots tres llibres mostren una mirada molt personal i tenen una veu molt potent.

Les tres narracions ens parlen de “Locus” perifèrics: Natanya, Hallencourt i Badalona. I estic segura que les tres històries incomodarien (si les llegissin) a una bona munió de persones benpensants i ordenades.

Sé que és agosarat proposar la lectura dels tres llibres de manera seguida, però jo no ho descartaria. I fins i tot a aquest trio li afegiria una altra veu potent res no s’oposa a la nit i ja faríem un pòquer d’asos.

El llibre que mes m’ha agradat, segurament per proper, ha estat Locus, se m’ha fet curt. Les pistes que ens dona sobre literatura son excel·lents. Agafen ganes de fer el mateix que el protagonista. Jeure al llit durant dies i més dies i anar llegint, un rere l’altre, els llibres apilats en forma de gran piràmide damunt de la tauleta de nit.

Em queda el dubte tafaner de saber quant hi ha de realitat i quant de literatura en cada una de les tres històries, però tant me fa. El que volia era que em convidessin a saber coses, a reflexionar sobre coses, a patir i fins i tot a somriure. Ho han aconseguit. Gràcies David Grossman, gràcies Edouard Loius, gràcies Antoni Gual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!