La Tafanera de Saltamartí

Fa unes setmanes vaig reproduir un diàleg-tipus entre un llibreter (/a, etc etc) amb un client (/a, etc etc) que volia regalar un llibre però no sabia quin, perquè no tenia ni idea dels gustos de la persona a qui volia fer el regal, o simplement perquè aquesta persona a qui havia de fer el regal no havia obert un llibre des del Zoo d’en Pitus o Platero y yo (segons el cas), ni ganes. Doncs el que he sentit avui és més surrealista. Però molt, molt més surrealista.
La Sílvia estava desencaixada, i no sabia si riure, plorar o tancar-se directament al vàter a fer companyia a les boniques muntanyes de saviesa en forma de llibres escolars. I no ho he pogut evitar: he fet de tafanera a cara descoberta i li he preguntat què li passava.

Resulta que fa un moment ha vingut una dona i han tingut el diàleg següent:
—Bon dia, què voldrà?
—Vinc perquè vull regalar un llibre pel meu gendre.
—Què li agrada? Novel·la? Poesia? Assaig?
—No, no, no…
—Còmic? Cuina? Entreteniments?
—No, no, no…
—Així potser serà millor buscar un llibre il·lustrat. Li agrada l’arquitectura?
—No…
—La natura? Els retrats? La pintura?
—No, no, no…
—Què li sembla aquest de fotografies? És bonic, no?
—Potser sí, potser sí. Me’l deixes veure, maca?
—I tant… (ufff).
—Mira… no. És que em sembla que no li cabrà bé a la prestatgeria. Millor que sigui apaïsat.

Si l’escena hagués tingut lloc en una sèrie de dibuixos animats, en aquest moment la Sílvia hagués caigut d’esquena, tan llarga com és, fent un soroll així com “iiiii…plaf!”. En la realitat, la Sílvia li ha trobat un llibre apaïsat que cabrà bé a la lleixa del gendre i la clienta se n’ha anat prou satisfeta.

El més fort de tot és que no és el primer cop que passa una cosa així a la Saltamartí. Es veu que al principi va venir un cop un client que s’havia restaurat una masia a la Cerdanya i necessitava llibres grans, bonics i vistosos per a decorar el menjador (suposo que prop de la llar de foc, d’aquelles de pedra, que tenen davant una catifa blanca peluda i suau on passar vetllades romàntiques amb copes de cava a la mà). N’hi van vendre un que li va fer el pes. Era car, brillant, amb fotos espectaculars. Potser un dia d’aquests sortirà a l’Hola! “El conde de Cueta nos enseña su mansión“, i veurem la llar de foc, amb unes banyes de cérvol (comprades), la catifa i, a la taula de centre de marbre, el llibre obert així com de casualitat, com dient “sí, estava fullejant aquest llibre, un de la meva extensa llibreria, perquè a part de ric sóc un paio intel·lectual”. I de música de fons (ens ho imaginem) un quartet de violins… O potser una cançó embafadora d’en Julio Iglesias, perquè lliga més amb l’Hola!. I perquè aquest paio m’està caient malament, carai.

(Val més riure, Sílvia! I que passin per caixa!)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!