La Tafanera de Saltamartí

He estat absent d’aquest bloc més de sis mesos, d’aquest bloc i d’aquest país. No he estat de vacances,  la feina m’ha portat lluny, enllà.

Sabem que ja no hi ha fronteres que les tecnologies ens acosten, però no calen nomes tecnologies, també calen temps i calma i d’aquests no n’he tingut gaires. No he trobat espai per escriure,  no he tingut temps per altres coses… però la lectura, les lectures m’han acompanyat.

M’estalvio, us estalvio  la crònica sentimental dels darrers mesos, queden nomes per a mi i per a les meves circumstàncies.

Una de les primeres coses que vaig fer en arribar a Badalona, va ser passar per la meva llibreria i veure els seus llibres i la seva gent; i allà hi eren esperant-me, amb les seves recomanacions i les seves novetats i els seus canvis, sempre van renovant coses de manera molt discreta.

Ara, quan entres a la llibreria, et trobes que han enganxat un “post-it” escrit a mà, en les portades d’alguns llibres, on expliquen un petit argument per la lectura del llibre que et recomanen.

Vaig topar-me amb una nota damunt del llibre Trieste que posava

agafa’l, no és fàcil, però reconeixeràs de nou el mal, com quan vas llegir Jo confesso

I contenta i feliç de la nova manera de recomanar a Saltamartí me’n vaig anar a casa amb TRIESTE sota el braç.

Certament no ha estat una lectura fàcil. Encara no sé quan té de novel.la i quan d’història. Trobes barrejada la ficció i la realitat amb un aparent desordre que poc a poc es va explicant i es va justificant. Aquest llibre  certament és difícil, m’ha fet patir i re-visitar, una altra vegada, els horrors del mal, i també les explicacions del mal, que no les justificacions, també la connivència amb l’horror, i el silenci, i el patiment.

Feia temps que no llegia un llibre tan colpidor, un llibre sobre l’horror, i també sobre la identitat col.lectiva i individual, segurament una crònica de les fondes ferides que la Segona Guerra Mundial ha deixat sobre Europa

És d’aquells llibres que quan l’acabes saps que no l’oblidaràs i que et deixa per sempre record i petjada.

Ja he tornat a casa, ara a veure si també torna la calma i una nova feina.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!