La Tafanera de Saltamartí

“Aquest llibre el vendràs moltíssim, moltíssim, ja ho veuràs.”
La Sílvia mira el comercial amb una cara que en podríem dir acollidora, d’aquelles que no diuen ni que sí ni que no però que et fan sentir que pots continuar parlant amb comoditat. De totes maneres, el venedor veu que s’arrisca massa i decideix matisar: “bé, no ho sé, segurament”. Suaument, la Sílvia eixampla una mica el somriure.

Quin home tan cagadubtes, per ser representant de llibres d’autoajuda.
Quan surt ell per la porta, entra una senyora amb una nena petita,
segurament la seva néta. La Gemma li pregunta què vol, i ella respon
que un llibre per al seu fill, que té 35 anys. “És molt lector?”,
demana la Gemma. “Dona… llegeix”. Sospito que deu ser una resposta habitual. “Llegeix” què vol dir? Que té 10, 20, 300 llibres a casa amb el llom ben doblegat? Que cada dia s’empassa dos diaris? Que li agraden les novel·les entretingudes o que compra assaig del més espès? Jo no ho sé i la Gemma, tampoc. Per tant, no té més remei que continuar el joc de les preguntes. És com el “Qui és qui”, en què cal anar descartant aspectes fins a trobar el perfil encertat. “Creu que li agraden les policíaques?”, “No ho crec”. Clac, clac, clac, tres o quatre llibres tombats. “Les biografies li interessen?”, “Ai, no ho sé”. Per si de cas: clac, clac. I així anar fent.

[Fullejo la novel·la que es presentarà la setmana que ve a la Saltamartí, i trobo que comença molt pujada de to… L’autor és de l’Hilari de Cara, un home que a Badalona alguns coneixen pel seu nom de guerra, Fred, i molts –moltes, sobretot– el recorden perquè segons el què m’han dit va ser un dels professors de l’Albèniz amb més èxit d’ara fa uns trenta anys.]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!