Tu no pots tornar enrere
perquè la vida ja t’empeny
com un udol interminable.
Filla meva és millor viure
amb l’alegria dels homes
que plorar davant el mur cec.
Et sentiràs acorralada
et sentiràs perduda o sola
potser voldràs no haver nascut.
Jo sé molt bé que et diran
que la vida no té objecte
que és un assumpte desgraciat.
Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.
La vida és bella, ja veuràs
com malgrat tot tindràs amics,
tindràs amor.
Un home sol, una dona
així presos, d’un en un
són com pols, no són res.
Però jo quan et parlo a tu
quan t’escric aquestes paraules
penso també en una altra gent.
El teu destí està en els altres
el teu futur és la teva pròpia vida
la teva dignitat és la de tots.
Altres esperen que resisteixis
que els ajudi la teva alegria
la teva cançó entre les seves
cançons.
Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.
Mai et lliuris ni t’apartis del
costat del camí, mai diguis
no puc més i aquí em quedo.
La vida és bella, tu veuràs
com malgrat tot tindràs amics,
tindràs amor.
D’altra banda no hi ha elecció
i aquest món tal com és
serà tot el teu patrimoni.
Perdona no sé dir-te res més
però tu comprèn que jo encara
estic en el camí.
I sempre sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso
José Agustín Goytisolo
Comentari sobre el poema de Goytisolo
Em fascina el poema del Goytisolo,
escriu amb tanta claredat el missatge
que li transmet a la seva filla!!
Aquesta forma de descriure la crua
realitat que ens envolta, les influències
externes que poden arribar a manipular
les nostres vides, i al mateix temps,
la capacitat que tenim dins per ressorgir,
i tirar endavant…i contemplar la bellesa
de la Vida.
Cada cop que el llegeixo no puc evitar
pensar que és el pare el que m’ho està
dient a mi, a la seva filla.
Justament és el que hauria desitjat que em
digués, però el temps es va aturar massa aviat…
i les paraules van quedar silenciades…
vull imaginar que la llum segueix en el camí.
