Amb els cinc sentits

pensaments poètics

Libèl.lula

0

La lluentor del matí et sorprèn.
Cerques l’escalfor del raig de sol.
T’he vist al jardí, suspesa en l’aire,
equilibrant les teves ales amb el vent,
deixant que jo et veiés,
m’ha semblat que tu també em miraves,
i les ales no paraven de dansar…
miralls de llum t’envolten…
Girant sobre tu mateixa he vist els teus ulls inquietants…
no he gosat apropar-me més,
t’he observat des d’una certa distància.
Missatgera de bones noves…  ara t’allunyes,
Potser la lluentor del matí et guií cap a d’altres
destins

 

 

S’escurça el dia…

0


S’escurça el dia…i et complau la nit.
La llum s’adorm aviat  i la tarda et
sorprèn amb una brisa acaronadora,
l’estiu tan desitjat s’acomiada.
Ara la rutina emplena els teus dies,
i les hores de silenci les ocupa la lectura
d’un bon llibre.
S’escurça el dia…i et complau la nit.
Enyores els dies de Sol i les tardes
d’inacabada llum…els sopars a la fresca i les entranyables
converses.

S’escurça el dia…i et complau la nit.
I saps que tot té un principi i un fi…
la mel es dissolt  fàcilment als llavis,
i tu li demanes a la nova estació,
que almenys, t’abraci.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Llegendes de Passió

0

I de sobte vas aparèixer tu,

amb el tret  de rebel·lia,

i el tarannà bohemi… 

marcant diferència,

deixant la teva empremta,

trasbalsant el meu món…

i tot allò que jo havia planificat

…començava a trontollar.


I la meva raó és va fer vulnerable
al desig…
i va sorgir sense reserves el més
pur instint,
desfermant la passió…!
i vam viure hores úniques,
nits de somni… en clars de Lluna.
I de sobte vas fugir…
necessitaves espai…
saber més de tu mateix.
Jo vaig esperar… i no vas tornar,
i quan ja per fi t’havies decidit…,
els nostres móns s’allunyaven
substancialment.
Amors impossibles, rebels, bohemis…i tan atraients.

 

Tendresa

0


Has vessat la gerra d’aigua
damunt dels cabells.
He sentit el tacte
de les teves mans en mi,
màgic, únic, súblim.

He batejat aquest instant
amb el mot de la tendresa,
desitjant que no finalitzés…
volentr robar-li les hores al temps.

Has vessat la gerra d’aigua,
esbandint el sabó dels somnis,
pentinant els nusos del desig.

Has vessat la gerra d’aigua
damunt dels cabells,
i les teves mans
han estat camins de plaer
per a mi.

Nits d’estiu

0

Nits d’estiu sota les estrelles,

bon vi i bones converses…

sopars d’amics a la fresca,

intercanviem opinions,  

comentem anècdotes,

ens deixem anar…

ens mostrem tal com som.

 

Nits de complicitat  sota les estrelles.

la flama va cremant les hores,

embolica de sinceritat la conversa,

per un moment…

sembla que s’atura el temps.

 

Nits de somni sota les estrelles.

poc a poc minva la paraula…

les parpelles s’apaguen, la flama

es consumeix, la son cerca el cos

mig adormit..

arriba l’hora del comiat,

deixem que les estrelles…

ens capturin els somnis de nit.

 

 

Un any més

0
Publicat el 30 d'agost de 2011


P
assen els anys…tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

 

He respirat innocència a cada pas,

he crescut…sense perdre els meus valors,

enyorant temps passats…  

desitjant atrapar moments ja viscuts…

he plorat davant els ulls de la Lluna,

he sentit l’escalfor del raig de sol damunt la pell,

el plaer en el meu cos, la calidesa al cor.

M’he envoltat de bona gent i els he estimat.

A estones he percebut la decepció…

necessària per aprendre i seguir creixent…

 

Passen els anys… tan de pressa que

m’espanta pensar-ho…

 

I ara, amb un més de tants…
.. he après a dir no. 
a ser jo mateixa encara que no agradi a tothom.

Intentant aplicar el precepte indi que diu,

“tenir serenitat per acceptar allò que no puc canviar”,

“valentia per canviar-ho, quan si és possible fer-ho,”

“i saviesa, per saber reconèixer la diferencia”.

 

Passen els anys… tan de pressa que  m’espanta pensar-ho.

 

Segueixo creixent…

 

Poema de Goytisolo

0
Publicat el 22 d'agost de 2011

Tu no pots tornar enrere
perquè la vida ja t’empeny
com un udol interminable.

Filla meva és millor viure
amb l’alegria dels homes
que plorar davant el mur cec.

Et sentiràs acorralada
et sentiràs perduda o sola
potser voldràs no haver nascut.

Jo sé molt bé que et diran
que la vida no objecte
que és un assumpte desgraciat.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.


La vida
és bella, ja veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

Un home sol, una dona
així presos, d’un en un
són com pols, no són res.

Però jo quan et parlo a tu
quan t’escric aquestes paraules
penso també en una altra gent.

El teu destí està en els altres
el teu futur és la teva pròpia vida
la teva dignitat és la de tots.

Altres esperen que resisteixis
que els ajudi la teva alegria
la teva cançó entre les seves

cançons.

Llavors sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso.

Mai et lliuris ni t’apartis del
costat del camí, mai diguis
no puc més i aquí em quedo.

La vida és bella, tu veuràs
com malgrat tot tindràs amics,

tindràs amor.

D’altra banda no hi ha elecció
i aquest món tal com és
serà tot el teu patrimoni.

Perdona no dir-te res més

però tu comprèn que jo encara

estic en el camí.

I sempre sempre recorda’t
del que un dia jo vaig escriure
pensant en tu com ara penso

 

José Agustín Goytisolo

 

Comentari sobre el poema de Goytisolo

 Em fascina el poema del Goytisolo,

escriu amb tanta claredat el missatge

que li transmet a la seva filla!!

Aquesta forma de descriure la crua

realitat que ens envolta, les influències

externes que poden arribar a manipular

les nostres vides, i al mateix  temps,

la capacitat que tenim dins per  ressorgir,

i tirar endavant…i contemplar la bellesa

de la Vida.

Cada cop que el llegeixo no puc  evitar

pensar que és el pare el que m’ho està

dient a mi, a la seva filla.

Justament és el que hauria desitjat que em

digués, però el temps es va aturar massa aviat…

i les paraules van quedar silenciades…

vull imaginar que la llum segueix en el camí.

 

 

Publicat dins de El Pare | Deixa un comentari

Un 16 d’agost

0
Publicat el 18 d'agost de 2011



Vas marxar un 16 d’agost,
quan  les hores de Sol ens fregava

la pell i la brisa acaronava l’estiu.

La tarda va enfosquir els teus ulls,

el vent va proclamar la teva pèrdua.

Sortíem de l’habitació amb el cap cot

i la tristesa al rostre,

el ressò del plor emmudia les paraules,

la son cercava el cos afeblit,

i jo només volia dormir i dormir…

dormir… i despertar d’un malson.

 

 

 

Publicat dins de El Pare | Deixa un comentari

El perfum

0
Publicat el 4 d'agost de 2011

Aboques el perfum,

finíssimes gotes circulen

damunt la vena del canell,

t’arriben flaires subtils,

aromàtics, encisadors,

rierols d’aromes plaents

lliscant per la pell, fluint,

nodrint els cinc sentits.

La nit de sàndal i bambú

embolica els teus somnis

nocturns,

i tu t’adorms enmig dels

seus aromes.

La matinada de lavanda i

romaní, desperta novament

els teus sentits.

 

 

El meu avi

0
Publicat el 2 d'agost de 2011


Alço la mirada al cel,
el núvol asimètric m’obre un calaix de la ment,
aquell on hi guardo les estones viscudes al teu costat,
encara recordo quan em deies:
la rossa nina! malgrat no ser rossa!
era l’evidencia d’una expressió carinyosa.

 

Els caps de setmana em veníeu a buscar,
l’avia i tu.
El cotxe, l’avantsala de la festa,
jo cantava cançons,
mirava el cel i quan
es feia de nit, comptava les estrelles.

Arribàvem a Arenys,
“El racó predilecte de Salvador Espriu”,
també el teu, avi.

Jo vaig aprendre de tu valors importants,
honradesa, generositat, senzillesa i respecte,
em vas ensenyar a admirar la natura,
a contemplar la bellesa de la mar blava,
a respectar les plantes i als animals,
petites ensenyances que van deixar empremta
en el meu inconscient,
em deies que no havia de tenir por,
que el que feia un altre també ho podia fer jo,
així va ser com vaig aprendre anar amb bicicleta, 
malgrat els meus temors,
em veies amb bons ulls avi,
sabies que ho podia fer,
la teva perseverança em donava seguretat.
Et donaves íntegrament a les necessitats
de la família,
el teu gest de bondat
el tinc sempre present,
i de tant en quan,
obro el calaix de la ment,
aquell on hi conservo les estones viscudes
al teu costat
avi.

A la meva cosina Sílvia

0


Malgrat la distància temporal que
ens allunya,
t’he vist créixer, Sílvia.
Hem estat com germana i cosina
al temps,
compartint jocs d’infantesa,
confidències d’adolescent.
Recordo els estius de la Costa
Daurada,
aquells dies d’inacabada
llum, de sol i platja,
de pell bruna
i d’hores intemporals.
Les nits estiuenques de Festa Major,
la calidesa de l’ambient, la música
que ens pertanyia
i emplenava
els nostres dies.
I no puc evitar sentir el pessic de
l’enyorança,
tot sabent que les
agulles del temps no s’aturen
i
ens condueixen a cercar nous camins.

I m’adono d aquella nena rossa que acaronava
moments.                               
Ara, és la dona que decideix emprendre un nou
viarany amb l’home que estima, l’Antonio.
Avui és un gran dia cosina!
La joia de l’amor ha capturat dos cors.
Forjant la vostra unió, us ha ofert el preciat tresor,
i us hi heu abocat de ple!
sense reserves, lliurant-vos per complet
a l’amor incondicional, al respecte i a l’entrega mútua.
Ara, és hora de traçar el nou camí,
de la mà de la complicitat,
dissenyant nous renglons de vida,
combinant amb encert ingredients substancials
de sinceritat, de tolerància i d’amistat,
avançant en experiència, mimant el preciat tresor.
El pas del temps teixirà noves vivències.
Creixent conjuntament amb elles, us adonareu
que la vostra ha estat una decisió encertada,
i que res, ni ningú, podrà desfer allò que vosaltres
anireu construint serenament.

 

L’emoció

2

Has après a contenir l’emoció,
embolicant-la
i reservant-la
al calaix fosc, intuint així el control.
Tanmateix, la cuirassa tendeix
a ablanir-se,
i tard o d’hora
ressorgirà i farà trontollar el teu món.
T’adonaràs que t’ha copsat la fibra,
i voldràs desembolicar-la de nou.
Un cop a les mans,
intuiràs que t’ha impregnat d’essència,
i sentiràs fluir noves idees i nous reptes
que s’havien empolsat
al calaix de l’oblit.

 

 

 

 

Les agulles del temps

0


L’època estival t’ha permès

desprendre’t de les agulles del

temps, les obligacions s’han

assegut a la fila del darrera,

i les hores s’han tornat plàcides

vora el mar,

desitjaries romandre en aquest

estat, tanmateix ets conscient

de l’obligació, i saps que més

tard o més d’hora, tornarà a

pessigar-te la pell,

s’asseurà a primera fila i farà

ballar el teu temps.

 

Aromes de mar

0
Publicat el 28 de juny de 2011

Aromes de mar,

la brisa acarona dies de

Sol i platja, transporta

aromes de sal,

les hores detenen part del

temps, la mandra s’instal·la

fàcilment.

Vora l’aigua, petites gotes,

juguen a fer formes singulars

sobre la pell.

 

Publicat dins de El MAR | Deixa un comentari

l’Oceà

0
Publicat el 9 de juny de 2011

T’enlaires damunt l’oceà mentre el
vent ondeja amb les ones,
des de dalt has vist la gavina navegar.

Sutilment has descendit, descalça,
damunt la roca blanca,
lliscant sobre
fragments que ha
allisat la mar,

al bressol de la tarda has sentit
l’immensa pau del blau,
vulnerable
als seus canvis, que misteriosament,
s’amaguen dins les aigües insondables de l’oceà.

 

 

 

Publicat dins de El MAR | Deixa un comentari