Caminava pel silenci estremidor del desert, cercant un bri de llum que m’encoratges, entre dunes i miratges, a l’esglai d’un vent que dolçament em fregava la pell… en forma d’efímera carícia. Enmig de tanta solitud s’em feia càlida l’estança. De sobte em va copsar una llum molt intensa, i no m’en sabia avenir a tanta intensitat, i em preguntava si era real, o es tractava d’un miratge que jo havia creat per a no sentir-me sola
Comparteix això:
“…a l’esglai d’un vent que dolçament em fregava la pell… en forma d’efímera carícia.”
que dolçament em
fregava la pell…
en forma d’efímera carícia.”
que plora amb ales
sempre blanques,
http://carnivalofsaintsandsouls.files.wordpress.com/2011/09/fable-totem.jpg
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!