Publicat el 5 de març de 2014
Esgraons de solitud
Esgraons de solitud
d’un temps perdut…
Guardes a les espatlles
els records d’uns dies
d’esplendor…
La paret on hi dibuixaves
un bell somriure,
és ara un trist esboç,
impregnat de pols i de silenci.
Les escales sòlides d’un temps
passat, ara només són bocins
de pedra esquerdada.
Únicament la barana de ferro
forjat sembla seguir intàcte.
Algun matí,
has vist com aboca l’esquitx
d’un raig vergonyós
revifant altres temps,
com una veu esperançadora
que guardes ben endins,
una veu silenciada
que a voltes pots sentir.
d’un temps perdut…
Guardes a les espatlles
els records d’uns dies
d’esplendor…
La paret on hi dibuixaves
un bell somriure,
és ara un trist esboç,
impregnat de pols i de silenci.
Les escales sòlides d’un temps
passat, ara només són bocins
de pedra esquerdada.
Únicament la barana de ferro
forjat sembla seguir intàcte.
Algun matí,
has vist com aboca l’esquitx
d’un raig vergonyós
revifant altres temps,
com una veu esperançadora
que guardes ben endins,
una veu silenciada
que a voltes pots sentir.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent