Amb els cinc sentits

Ploren per tu,
no saben on trobar-te,
la boira s’ha reflectit damunt
del mar,
un llençol gris cobreix el teu cos
adormit.
Matinada en calma quan et vas
adormir,
el gronxar del bressol blau venia
a cercar-te,
la mar ja sabia de tu i t’acollia
com una mare.
Seguidament vingueren hores
d’angoixa i solitud al descobrir
el teu cos nu,
despullant qualsevol esperança.
No era el moment,
et quedava encara tant per viure!,
tanmateix a la mar li van encissar
els teus ulls,
l’idealisme que rau en la juventud.
Ara li pertanys a ella,
el destí a les seves mans blaves.