Amb els cinc sentits

El dia s’ha llevat com qualsevol altre dia corrent, els afers quotidians

van consumint les hores, hi ha temprança en l’ambient,

la llum solar d’aquesta època fa que sigui més agradable restar a

l’ intempèrie, així doncs, no és casual que la mainada jugui

tranquil·lament, sense adonar-se del que s’està coent,

I esclaten els artefactes!

Implacables, contundents, esfereïdors, sobtadament s’acaba el joc!,

i tot d’una la por s’apodera del cos, l’esglaï al cor no remet en molts

dies.  Els fets són tràgics, les imatges parlen per si soles, 
sembrant el terror novament provoquen 9 morts, quatre d’ells nens, 
Hi ha un abans i un després, un profund malson fet realitat,

una realitat silenciada per no voler recordar, una ferida oberta que

tardarà molt temps en cicatritzar.

20 anys després gosem parlar-ne, expressem emocions, recordem

els fets, potser busquem la manera de poder-ho pair,

tot sabent que no hi ha cap causa possible que ho pugui justificar.

Un 29 de maig de 1991, mentre els nens jugaven, la ciutat de Vic
plorava.