Castell

La boira s’arrapa
a la pedra,

l’alè de l’hivern
cerca aixoplug.


Cada racó,
guarda el secret

d’una vella història,
en cada mur, el ressò 
d’un temps llunyà.

Un alè misteriós
traspua

per tota l’estança.

Les cambres
són el repòs 
de vells retrats, 
rostres al reflex
de miralls trencats.


Hi ha una veu
silenciada,

que a voltes surt
de la penombra

i retorna al temps.
Hi ha vida propia
al castell. 

Un pensament a “Castell

  1. L’espessa boira pot resultar, de vegades, el mirall més transparent on s’hi relecteixen les respostes i els anhels que cercàvem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *