Trepitjava la terra humida,
l’aroma del bosc omplia el buit,
començava a ploure…
vaig deixar que les primeres
gotes llisquessin damunt la pell,
com llàgrimes forasteres,
que ben aviat vaig fer meves,
i la solitud va deixar de sonar,
la melodia de l’aigua va despertar
en mi… serenor,
la quietud del bosc,
va equilibrar tots els sentits.
I vaig veure el camí com un tresor,
un indret on la llum, troba infinits
espais on brillar.