Publicat el 3 de febrer de 2013
Somriu el cel
Els matins de cel encès
em provoquen una
sensació de companyia
i confort,
no estic sola, em somriu
el cel.
Voldria romandre força
estona mirant-me’l,
veient els seus canvis,
observant com atenua
poc a poc el foc.
em provoquen una
sensació de companyia
i confort,
no estic sola, em somriu
el cel.
Voldria romandre força
estona mirant-me’l,
veient els seus canvis,
observant com atenua
poc a poc el foc.
La tarda em convoca
a observar-lo de nou,
i veig com càlides
pinzellades de colors,
conformen novament
el seu somriure.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
M’agrada també observar des de casa, aquestes postes de sol intenses, que resulten sovint tot un espectacle hipnòtic. I denota una gran sensibil·litat el saber-hi posar paraules.
Una abraçada,
Francesc.