Publicat el 14 de febrer de 2011
Granollers
Hi he tornat al cap dels anys,
amb la mirada adulta que et dona el pas del temps,
m’he adonat de lo diferent que resulten ser les coses
quan les vius amb la ment d’infant,
i a cada pas em ve un record d’aquella època viscuda
a Granollers.
On jo hi veia grans distàncies, ara hi veig proximitat,
fins i tot diria que els carrers s’han escurçat.
Les tardes d’aquella època sortia d’escola i el que més
desitjava era veure al pare, assegut al petit despatxet,
al costat de l’obrador, amb la bata blanca tota enfarinada
i l’olor de pastís que impregnava tot l’ambient,
i jo l’abraçava, i em sentia segura.
La tarda es completava amb els jocs que inventàvem
una amiga i jo, al raconet de la rebotiga, on inclús
havíem rebut algun regany de la mare al veure’ns jugar
amb el telèfon, ens resultava divertit fer trucades a l’atzar
i cantar la cançó de moda, també recordo els caramels
que ens cruspíem, acostumaven a ser dels bons.
Davant meu, com un portal de joc, s’obria la Porxada,
immensa, el seu sòl ens havia vist créixer, des de patins
fins a rodes de bicicleta i cordes per saltar, les columnes,
amagatalls dels jocs propis de la quitxalla.
Veig la pedra rogenca del cantó, segueix intàcte,
després de tots aquests anys, les estones que ens havia
vist saltar de dalt a baix.
M’adono d’alguns comerços que ja no hi són,
les entranyables botiguetes que formàven part de
l’essència de la Porxada.
Ca’n Trascó, La Cereria Mas, jo m’hi passava estones
conversant, gent amable i propera.
El record del Granollers d’antany, intàcte,
el somni de la nena de 9 anys,
s’abraça amb tendresa a la que ja s’ha fet gran.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pobles i ciutats per synera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent