El vagó de tren 2011
El vagó de tren m’esperava, just vaig asseure’m
al costat de la finestra, així podia copsar les imatges
a l’exterior,el paisatge evocava al silenci, la muntanya
enfarinada s’alçava majestuosa davant dels meus ulls,
en una de les estacions va pujar un personatge que em
va despertar curiositat des del primer instant,
el cabell cobria part del seu rostre i duia barba de dos dies.
Just es va asseure al meu davant.
A mesura que el viatge anava transcorrent la curiositat
se’m va anar despertant i em vaig atrevir a mirar-me’l,
en una d’aquestes silencioses mirades, els ulls es van
trobar i vam fer un lleu somriure,
això va donar pas a parlar d’alguna cosa, d’on érem,
on anàvem, i així poc a poc vam saber l’un de l’altre.
Va arribar l’hora d’acomiadar-se, ell baixava primer,
quin greu! vaig pensar, quelcom qui havia conseguit
mantenir desperta la curiositat en la conversa!!
cosa bastant poc habitual en els nostres dies,
dit això, em passa pel cap un pensament,
aquelles persones que coneixem en un espai minse de
temps, resulten ser molt més interessants que altres
que coneixem de tota una vida.