Esquitx de llum

Un esquitx de llum travessa el mirall,
neda sobre les aigües del pantà…
La tarda es torna dòcil i senzilla,
impregnada de silencis i remors 
per descriure.
Sento el tacte de la brisa fregant la pell.
Els petons banyats de Sol.
La veu de l’aire que descriu la bellesa
que ens envolta.
Un esquitx de llum travessa el mirall,
i els meus ulls queden reflectits,
en les aigües del pantà.

Tardes rogenques

Sota un esclat de llum,
es fa rogenca la tarda.


El vent s’esllavissa 

per entre els árbres,
desfent el silenci.

He vist el cel pintant-se

amb els colors de la terra.

Taronges, ocres i vermells,

formen sinfoníes de colors,

el dibuix càlid de la tarda,

restaura sons oblidats.

El paisatge es reflexa
en el mirall de l’aigua…

i s’acoblen tots els sons…
al compàs de la tarda.

S’enfonsa el Sol


S’enfonsa el Sol,

navega sobre aigües 
plàcides,
 fins arribar
a l’horitzó llunyà.

No té pressa en marxar,
si no fos pel bressolar 
contínu…

que li ofereix el mar.
S’enfonsa el sol,
en el llindar de la tarda,

i les hores de llum,
cedeixen a la foscor.

S’enfosa el sol,
i es fa present la tardor

L’Ampolla

l’Ampolla vessa essències
de mar,
 a trenc d’alba, 
surten amb les barques, 
els pescadors,
llops de pell bruna s’endinsen
a la mar,
 fortalesa, sacrifici
i destresa
 van de la mà.
El moviment contínu de la mar, 
esclata sobre la barca,
revifant les onades.

A la tarda aminora la llum,
tornen les barques a port,
carregades de peix i sal.
S’escolta el crit de la gavina, 
sobre el silenci del mar.

Font de Prades


Brolla l’aigua, fresca,

de la font de Prades.

De forma arrodonida,
com el glóbus terràqui,

i de pedra mil.lenària.

La font,
és el reclam de la plaça,
el calmant de la sed,
el deleit de les mirades.

Quatre aixetes de coure,
l’envolten,
com a símbol dels quatre 
punts
cardinals, indicant
la posició de la terra.

No hi ha estació de l’any
que no deixi de brollar… 
primavera, estiu, tardor
i hivern, la font, brolla 
constant. 

Daigua nítida i clara,
s’omple la font de Prades

 

Un viatge cap a l’interior

Ràrament iniciem un viatge
cap a l’interior,
ja sigui per desconeixença
o per por, o pel simple fet 
de no haver creat l’hàbit.
Viatjar cap a l’interior 
no resulta gens senzill,
sotmesos a les costums 
de la vida qüotidiana, 
a les normes imposades, 
a la rutina implacable,
tot plegat es va traduint,
en un retrocés del viatge 
cap a l’interior.
I el temps, no té espera,
i tard o d’hora,
sentirem la necessitat
d’iniciar-lo…
Un viatge cap a l’interior
del nostre ser.

Aroma de tardor

La llum esdevé tènue
en aquestes hores..
s’escurça el dia…
i la tarda abriga silencis.

La quitxalla abandona
els jocs de platja,
de sorra i de mar.

L’aroma de la tardor,
inicia la seva estada.

I aviat cercarem
l’escalfor a les mans,
vora el foc, a l’aixoplug 
d’una bona brasa,

Racó blau

Hi ha racons que guarden
el misteri d’una història,

el silenci d’una veu 

que ressona dins el mar.

Racons on hi perduren
les mirades del passat,

al repòs de la pedra sòlida,
que ha anat pulint el mar,

Hi ha antigues escletxes,
per on hi aboca la llum solar,

i un finestral obert

a la bellesa d’un mar blau.

Camí de lluna


Tot sol en el camí,

només la lluna m’acompanya,
només la nit,
podria adormir-me 
sota un silenci estremidor,
sota la mirada encissadora
d’una lluna que no deixa
d’observar…
Camino…sense aclucar els ulls,
sense saber quin serà el destí,
guiada per la llum d’una lluna,
que em vetlla de nit.

 

Avui la nit

Avui la nit em regalarà
un somni,
somiaré amb uns llavis
que lentament
em besaran.
Només la lluna coneixerà
el somni,
i entendrà el desig.

Avui la nit es farà còmplice
del deleit
de besar-nos,
còmplice d’una pell
que s’estremeix
en carícies
noves.