La nit…


La nit és un llençol
on s’hi abriga el silenci,
la nit és la quietud
del pensament
i el ressorgir del somni…
silenci, quietud i desig,
esdevenen en la nit.

No és tenebrosa

la foscor quan vessa
el vers,
quan crema l’incèns
amb aromes de solitud.

Plàcidament el cos,

abandona la vigilia,
i es va lliurant al descans,
al plaer del dormir.

La nit abriga silencis

 

Cel opac

Dorm el vent,
la tarda tèbia,

allunya la claror,
els núvols,
pinten cels opacs.
S’obren ínfimes 
escletxes de llum…

l’últim raig hi aboca.
Llums i ombres…
convoquen esguards,
i el rostre pàlid,
esdevé opac.

Arrelat a la terra

Ets temps arrelat
a la terra,

al recer dels dies,
a l’aixoplug de les
nits.

Acaricio l’escorça, 
se’m fa áspra
a les mans,

les estries parlen
de les vicissituts,
del ressorgir…

T’aferres a la terra
que et sostè,
les àrrels són sòlides
i conformen el teu estat.

Fort i vell, 
savi com el temps,
arrelat a la terra.

 

Temps d’aigua

Veig allunyar-se el dia,
aviat la nit ens visita,

el cel enfosqueix el rostre,
i algún plugim escampa 
frescor…
En un temps no molt llunyà,
s’esvairà la xafogor,
i cedirem al temps d’abric.
Mentrestant…
segueix sent temps d’aigua,
de cossos en remull,
de plàcides hores vora el mar,
vora un riu, o en un pantà.
L’aigua banya tots els racons,
per on transita.

Onades…


Onades de sal,

deliri als ulls,
perfum de mar.

I en cada esclat,
el misteri d’uns ulls,
emergint del blau.
La tarda fugissera,
apaivaga la llum…
aminora el vent…
desplaça el temps.

Onades de sal
perfum de mar,
deliri òpac.

 

Lluna provocadora

Tot està en silenci,
només els grills entonen 
cants,

la lluna aboca pels terrats,
la foscor es torna clara,
i provoca i desvetlla,
la silueta del desig conecta

amb la nit.
És en aquestes hores,
quan
els dits cerquen mots,
quan els ulls no gosen dormir,
quan la imaginació estrena
el vers,
i a dalt, la lluna,
observa.

 

Llàgrima

La llàgrima és el bàlsam 
que mitiga el desencís,

la carícia de la lluna

sobre la pell del silenci,

el despertar de les hores 

buides.

He sentit el seu tacte,
fi i delicat, 

de la mà de l’emoció,
desgranant enyorances

 

Serenor d’aigua

Tot és claror,
i el temps…
serè dins l’aigua,
he caminat per entre 
els árbres, 
camins de pedra i terra, 
han sostingut 
les meves passes,
he alçat les mans
fins acariciar
 l’aire,
i els ulls s’han perdut
en el 
verd de l’aigua,

he sentit la serenor
en un cos nu,
i la quietud,
copsant la mirada

 

Cel de malva

S’allunya la tarda,
s’esmuny el vent
per entre els árbres,
la llum es va fent pàlida,
i el capvespre convoca
esguards.

L’horitzó recull la llum,
el cel es pinta de malva,
i retorna a l’origen
dels dies senzills,

a les estones de converses
amigables, al record
dels que ja no s’assseuen
entre nosaltres.

Tanmateix,
la pell de la tarda equilibra
qualsevol sentit,

i sento aquestes hores
com pinzellades de carícies,
que agombolen tot l’espai

Al pare


Avui fa uns quans anys vas nèixer,

pare, en un petit poble de la comarca
de la Segarra, i vas crèixer envoltat
de gent afable
i senzilla, de molt jovenet
et vas traslladar 
a Manresa, per aprendre
l’ofici de pastisser, 
i allà on anaves, 
deixaves l’empremta
del teu tarannà jovial, 
bondadós, amigable
i generós.
Qui et conexia t’estimava pare.
Malauradament…
no recordo haver celebrat
 el teu aniversari, 
als 47 anys ens vas deixar, 
i el meu cor es va trencar…
bocins d’il.lusións
irrecuperables.
Avui he pensat en tu…
he recordat les estones 
minces que vam passar junts,
les rialles compartides, les estades a Arenys, les endevinalles, 
tot allò que alimentava el cor
d’una nena de 10 anys, 
una nena que encara ara, enyora al pare.

Felicitats pare.