Ets el mirall

Ets el mirall que despulla
el meu silenci,
el mirall d’una tarda acollidora.

Vora el mar,
he vist la llum
dels teus ulls
encesos…

i un somriure provocador.

He desa’t sensacions,
pensaments,
imaginant moments
que encara estan per vindre…

Ets el mirall on hi aboco el desig,
el somni,
el temps compartit.

Ets el mirall dels meus silencis
i dels meus neguits…

Percepcions


Observo el moviment

dels núvols,
l
a diversitat dels blaus,
la plasticitat de les formes,
Desconec qualsevol designi..
Escolto el mot que travessa
l’aire…suau, intangible,
i tot es va situant al seu lloc,
i tot va prenent forma…
I jo acarono espais,
amb l’anhel de saber-te.

Caminant


Espera’m dalt del cim,
no deixis d’avançar,

no miris enrere,
tot el que has viscut
forma part de la teva
història, 
recorda-ho només 
quan et pessigui
l’enyorança..
però no en facis
un gra massa,
no deixis que el passat
envaeixi el teu espai vital.  

Espera’m dalt del cim,
no sé que em depararà el camí, 
ni tampoc sé fins quan…

sigui el que sigui,
passi el que passi, 
jo segueixo caminant… 
                           

Anhels


Se’n va la llum

i el silenci es queda…
i sento el batec de la solitud,

i ploro, llàgrimes d’anhels,
l’entorn és ple de paraules
i discursos sense cap sentit,
i desfaig els neguits dins el vers, 
per retrobar-me amb la veritable
essència de les coses.

Quan la llum se’n va 
i el silenci es queda…
tota jo sóc presa del sentiment 
 

Sense mots

Amb el pas del temps
vaig saber escoltar
els teus silencis,
vaig aprendre a intuir
les teves mirades…  

No em calia el mot

per entendre’t,
tot el teu cos
era pura
expressió…

i jo em lliurava
a la tèbiesa

dels teus llavis callats,

un capvespre silenciós,

vora un mar espurnejant.   

       
     
        

La casa del bosc

Una casa de pedra
sorpren al caminant…
tota ella despren misteri,
tota ella cruix,
les portes són de fusta
i ferro forjat,
les finestres de porticó
desgastat,
la casa reviu de nit, 
dins el bosc del somni…
les parets són fredes,
hi ha rostres
pintats,
de mirades intenses
que provoquen esglais..

inclús es poden sentir
les veus d’un passat.
La casa del bosc, 
al mateix temps
que estremeix, atrau

Silencis d’aigua

Es precipiten al buit,
gotes d’aigua als teus ulls…
plàcidament recullen silencis,
amerats d’aigua,
naveguen sobre el riu de la tarda.

Al bressol del capvespre,
s’esmuny el vent, 
com un balancí, 
va atenuant la nit.


La llum queda reclosa als teus ulls,
i es fa o
paca la nit.
     
          

Esclat de llum

No hi ha distància
dins el somni,

la barca em dur cap a tu…

i et rebo amb els braços
ben oberts,

em recòrre una llàgrima 

per la pell,
un calfred al cos,

sense distància,

sense temps,

tot pren la seva forma,

la seva essència,
la seva raó de ser.
Tot s’equilibra.           

Lluna i Mar

Molt baixet li xiuxiueja
la lluna al mar.
Fes-me de bressol
quan la nit em cerqui,   
no deixis de mirar-me
i jo t’encendre de llum
estigués preparat
per
quan la foscor
abandoni
el somni,
i a trenc d’alba

jo hagi de marxar.
Saps que quan arribi 
el moment,
jo m’adormiré
en el teu mar banyat
d’argent,  
i serem un sol cos.