Desa la mirada

Desa la meva mirada
en els teus ulls
per no sentir l’esglai
de la nit,

per no percebre el so
del plor,
per quan la solitud
pronuncíi  insistenment
el teu nom,
i es presenti el desencís.

Desa la meva mirada

en els teus ulls,
i cerca’m…
quan es faci de nit,

i et sàpigues sol i trist.

Gota


Fràgil..
com una gota
d’aigua,

delicada,
com una rosella.         

Dins la fragilitat 
d’una gota d’aigua,

s’hi concentra
tota plenitud, 

tota força

i equilibri, 
 
que empeny
a crear vida.    

        

Cau la pluja…

Cau la pluja,
dòcil i vehement
allisa la terra,
emplena els camps,
s’esllavisa sobre
la pell com un bany
de mar.
Cau la pluja
sobre el llarg silenci
del dia gris,
allibera aromes
que traslladen
pensaments,
acaronen llàgrimes,
i tot és un fluir
constant amb l’aigua.

La màgia de la Lluna

 

Rera l’ombra
de la foscor,
tímidament,
et vas encenen,
despulles el somni,
sembres la màgia,
l’enigme,

perfiles la fisonomia
del vers.

M’adormo al bressol
dels teus somnis
indefinits,
i ja no és fosca la nit,

tot arriba al seu fi
i conclou,

De matinada, 
s’esvaeix el somni,
però perdura
la màgia i l’enigme
que il.lumina el vers.

La Pluja

Ets ben rebuda,
amigablement t’extens,
des del cim més alt
fins l’arrel més profunda,

cada solc, cada estria,

cada minúscula partícula
et necessita…

Banyant tots els racons

per on transites,
clara i nítida,
fluctuant amb la vida

Llum del desert

Caminava pel silenci
estremidor del desert,
cercant un bri de llum
que m’encoratges,
entre dunes i miratges,
a l’esglai d’un vent
que dolçament em
fregava la pell…
en forma d’efímera carícia.
Enmig de tanta solitud
s’em feia càlida l’estança.
De sobte em va copsar
una llum molt intensa,
i no m’en sabia avenir
a tanta intensitat,
i em preguntava si era real,
o es tractava d’un miratge
que jo havia creat
per a no sentir-me sola

Dia de llibres i roses

La rosada del matí
obre el pètals,
fínissimes gotes
recòrren
la pell roja,
la brisa trasllada
aromes
de rosa…
Els carrers desfan
silencis
i convoquen
esguards,

una simfonia de colors
esclata…
sota un cel de llum.
Comvivin en un mateix
espai, 
els llibres,
porcions de saviesa
que esdevenen tresors
a les nostres mans.
Passegem impregnats
d’aromes, de llibres,
de moments compartits,
de corrent de vida

La veu del mar d’Arenys


Desgranava la sorra…

i em perdia en les textures
que anaven prenent forma
de figures inventades.
Jugava amb l’esclat
de les ones…
ensorrava els peus
i es formava un solc,
emplenant-se d’aigua i sal.
La veu del mar bategava
amb força,
la veu del mar d’Arenys.

Quan vam marxar,
va emmudir la veu,
i aquell mar silenciós
va retindre les estones
que havíem compartit.
I ara m’aboco al record,
a la placidesa d’una veu
que ve de lluny,
al bressol dels dies càlids,
al batec de les ones
dins
el pit,i sento novament
la veu
del mar d’Arenys…
i el reton de l’infantesa

Esguards

Són els nostres esguards
miratges d’un silenci,

presos d’una llum
que tímidament es va
encenen….
de la mà del temps
que no s’esgota,
de la paraula que corpren
i emplena tot l’espai,

I em mirallo en uns ulls
que bressolen silencis,
uns ulls que em regalen
el vers..