El vent

T’he sentit arran de pell,
travessant espais,
trencant silencis,
allisant la sorra,
enlairant les ones,
el teu bufec inquiet,
apartant branques,
arrancant fulles.
Cap arbust queda intàcte
al teu pas.
Ets la rebelia de la tarda,
l’esglai que insistenment
colpeja amb força.

I no cedeixes,
ni li dones treva a la nit
i encara ara, et puc sentir

El temps

Que n’és d’efimer el temps!
Asseguda davant teu,
he dibuixat les hores que
se m’escapen de les mans.

Hi he volgut ralentitzar

el temps,
i percebre en tot moment
la calidesa del teu esguard

Sentir com el tacte de la

paraula ens frega la pell.

Escoltar la veu que trenca

el silenci i perllonga un temps
que se’m fa efímer,
quan m’assec davant teu.

Isabel

Et miro i et veig tal com
ets ara,
a pesar del pas dels anys

amb el somriure als llavis
i el caliu a les mans…

abocada al sentiment,
perseguint idealismes.

I sé que els anys t’han
curtit la pell,
i no has deixat de ser
tu mateixa.

I continues volent atrapar
somnis, regalar somriures,
compartir afectes.

Sentir el ressò d’una veu
inocent dins la pell que et
parla.

I continuar sent aquella nena
que vas ser, alegre i vital,

a pesar del pas dels anys…

La barca

Navego sobre aigües de lluna
blanca,
al bressol d’una nit que despulla
l’espai de sal.
Seduida per un mar que em crida
a seguir navegant,
a la recerca del seu somni blau.

I em sé molt a prop de la costa,
esperant l’onatge que m’empenyi
mar endins, on s’exten el nou mar,
on s’esplaia el somni blau.

La pell sàvia

No m’espanta el pas dels anys,
si sóc capaç d’envellir amb serenitat.
Si sóc capaç de compendre els designis
que m’esperen i acceptar-los.

M’afalaguen les carícies d’unes mans
que desfan silencis i acaronen tristeses.
M’enforteix estimar i saber-me estimada.

I vull romandre molt a prop d’aquesta pell,
i sentir-ne el seu alè quan els anys
l’esculpeixin d’arrugues, de vida.

Vull ser la pell sàvia que es desprèn
de frivolitats,
la pell que no escatima en afectes,
la pell que coneix i entén els canvis
naturals que s’ esdevenen a l’envellir,
amb serenitat

L’amic


Hem coincidit en el camí,
no sabem si ha estat l’atzar
o el capritxós destí…
Sabem que aflora l’empatía,
les ganes de compartir.
Explica’m el que vulguis…
el que t’inquieta i no et deixa
dormir,
potser no hi sé trobar la solució,
però et puc escoltar,
i ho podem passar plegats…
Dedica’m una part del teu temps,
per poc que sigui, serà important.
Compte amb mi,
si mai et sents sol o trist,
mirarem d’atenuar el desencís.
Són petits detalls que brollen
de dins,
que parlen de l’important que és,
saber-se i sentir-se un amic.

Primavera

Estrenem estació…
ens ho diuen
els ametllers florits
i el lleu polsim de polen
que el vent escampa..
el dia ens regala
més hores de llum,
s’intensifiquen els colors,
i es crea un nou perfum
en l’ambient
I arriba l’hora de desar
els abrics,
i deixar que la primavera
amb templança
ens acaroni la pell.

 

El silenci

Hi ha una mena de silenci
que estremeix el cos i allibera
el pensament.

Un silenci que habita dalt
dels cims quan tot es torna
blanc i fred…quan la sensació
de llibertat aguditza els sentits.

El silenci blanc esculpeix els cims,
és tant perturbador com el vent rebel,
quan deixa de parlar i emmudeix.

Sento el ressò de l’agut silenci
dalt dels cims…

Quan somio

Puc ser una onada que es
dissolt dins uns ulls d’argent.

A la llum d’una lluna que
convoca el meu esguard.

Puc perdre’m i trobar-me

sota un cel d’estrelles.

Sentir com el vent transporta

el meu cos etèri, fràgil..
al recer del núvol blanc.

Puc veure com la nit aguarda
en el llindar a que s’acluquin
els ulls, i es forji la història…

La màgia del somni
estrany.