Desig

 

S’allunya la tarda
i el silenci destapa
el teus ulls…
he vist la seva silueta
reflexant-se en el gris
del cel..
jo voldria atançar-me
a la seva llum…
saber que em miren
i em desitgen,
i veure-hi el seu desig
en els meus ulls.



Llum de lluna


La nit es vesteix de poesia,

de llum sense reserva…
sento el ressò de les notes
musicals que acompassen 
el vers. 
S’enceta el debat entre
la nit
i la lluna,
es professen
en mirades
encissadores
que atenuen
la foscor.

La nit s’estremeix amb la lluna,
i s’adorm al bressol d’un somni
templat.

Remor de mar

Brama el mar,
sota un cel que
convoca els meus
ulls a fondre’s
en els seus colors,

i es fonen…
encessos com flames
que allibera el vent.

Sento el lleu polsim
de la sorra sobre la pell
i l’aroma de la sal.

Reposa el mar,
sota un cel adormit,

la platja solitària,
acull el galop d’un cavall
que juga amb l’esquitx
de les ones…

La nena que vaig ser

He recordat aquella nena
que vaig ser…
sensible, afable
i riallera, protagonista
de la festa,
qualsevol cosa m’interessava
més
que estudiar,
els jocs amb les amigues,
les passejades
per la Porxada, el ball, la musica…
les abraçades del pare al tornar d’escola,
les estones a la rebotiga…
recordo com si fos ara
l’olor del sucre glas,
la xocolata, les cremes…

la dolçor que es barrejava amb aquella
necessitat que jo
tenia de sentir més
a prop la presència
dels pares,
ara ho he comprès tot…
el negoci familiar
els absorbia les hores.

Sovint recordo la presència dels avis,
els estius d’Arenys…
per a mi ells van ser una llum molt viva.

He recordat aquella nena que vaig ser,
alegre, carinyosa i assenyada…
la nena del gest nostàlgic que habita en mi

El pierrot

Viu solitàri…el pierrot, 
rere una capa blanca,
encén els seus ulls
pintats,
s’emblanquina el rostre
per apropar-se a la lluna,
fràgil i enamorat…
s’adorm als seus peus,
sent el tacte de la solitud,
a través de la llàgrima

que li recòrre la pell.
Camina sobre una estora
de melangia…
perseguint un impossible,
captivat en veure el cel
d’estels…
que la lluna
li envia.

 

Quan escric

Al recer del temps,
enllaço els dits al bolígraf,
i escric…

Els ulls travessen la capa
superficial, amb el deleit
de trobar-hi l’essència,
el mot adient que plasmarà
la història, i viurà dins el vers.

S’esplaia el món cognitiu,
es desvetlla l’emoció…
i emergeix com un salt
d’aigua, l’escriptura.

Qui sap si…


Qui sap si rere aquest cel
tapat
hi reposen els teus ulls,
qui sap si sense jo saber-ho
m’has observat…
pensant-te, parlant-te,
dibuixant el teu rostre etèri,
entre paraules…

Qui sap si a pesar de no

ser-hi, hi ets…d’una forma
atemporal.

I jo et percebo en el tacte

del vent,
en la llum de les estrelles,
en la fisonomia de la lluna,
en el raig que escalfa.

I aquest desig tan dens..

em permet d’alguna manera
apropar-me a tu i saber-te.