Neu

Tímidament…cauen
les primeres volves de
neu, enfarínen el bosc,
gelen la terra,
estríen l’escorça.

He caminat a través
de la
densa boira…
per l’estora
d’un temps
llunyà,

veient com els rostres,
es difuminàven en la
cortina
d’un hivern que
ja no em
pertany.

He sentit com la neu
albergaba
en el silenci
i calmava els neguits,

Rera el pas del record,
el cruixir de la neu,
ha envaït el silenci.

Brases

Crema el tronc,
dolçament… 
fins fer-se brasa,
s’encenen espurnes
que indueixen a dormir

La nit cerca els ulls
cansats..
bressola els somnis,
i embolica el cos entre
flassades i coixins…

I l’adorm en un somni
plàcid i templat.

Mirades

Hi ha ulls que dulcifiquen
la mirada, 
i et convoquen cap el centre
del seu esguard,
ulls templats que corprenen
i atenuen les hores.
No hi ha retorn pels ulls que
es troben i queden immersos
en la profunditat del blau.
I em mirallo en el silenci d’uns
ulls que em dulcifiquen la mirada

Lletres al vent


A la falda del banc solitàri,
hi reposa un llibre obert.
El vent, impacient cerca la
seva història…

Passegen per estores de
tardor… 
a l’aixoplug d’un arbre vell,
els enamorats, s’abracen,
es pronuncien  paraules
d’amor,

el bes de la tarda, despulla
lletres al vent.

                                      

El desert

Camino per un desert
que clama a la llum,
travesso el camí de la
solitud,sense abandonar
l’esperança del retrovament.

A cada pas, l’aire dens 
m’enforteix la pell, 
delicadament arrenglera
la sorra fina i bifurca el camí, 
modelant la duna.

Més enllà del miratge,
on s’acaba l’horitzó llunyà,
visualitzo un oassis de llum,
que m’encen els ulls.

 

L’arbre

Abraça’l, sent com fluctua
amb tu, desde les branques
més altes fins les arrels que
jeuen sota la terra.

Impregna’t de l’aroma de resina,
sent la seva ànima antiga,
recolça el teu cos en l’escorça
del temps…
Abraça’l, sent com traspua en 
serenor, com acull i acompanya
i mostra un camí,
Abraça’l, i sent com et conecta
amb el món interior.

Melodies d’aigua

Plou…i la nit et refreda l’alè,
la música corprèn les hores,
surts de l’academia amb les
mans plenes de sons, 

plou…i a l’oide la melodia que
no pots deixar d’escoltar…
acompasses el so que desprenen
les gotes al caure damunt l’asfalt,

L’aigua t’empapa els cabells,
i es vessen rieols com llàgrimes
per la pell, acceleres el pas,
descalça, sentint com l’aigua et
banya els peus,

plou…i la melodia de l’aigua
s’impregna dins la pell.

 

Dins la mar


L’aire allisa la sorra 
de la platja,
els peus s’ensorren
dins el tacte fi,
tèbi de la tarda.
La mar bressola cançons d’abans…
melodies que despullen el temps 
i omplen de llàgrimes els ulls.
Els meus llavis de sal et besen,
és un bes de tendresa que convoca
emocions i dolcifica la mirada.
L’aire ha pentinat la sorra de la platja,
i tu i jo, de la mà del silenci, caminem,
sentint l’aigua als peus, descobrint
noves melodies que reviuen dins la mar.

Hores buides

T’he esperat asseguda
a la Gran Vía, amb els
records trespuant-me
la pell,
la tarda m’ha reclòs en
el seu silenci…
i la mirada s’ha perdut
en l’aroma de les hores
buides, en el no-res.

He tornat a reviure aquells
silencis tan teus,
als que m’havia avesat
i que marcaven el nostre
distançament.

I ara et percebo més lluny
que mai, pensativa,
amb el clar convençiment
de que no tornaràs,
amb l’enyor d’àntics records,
que em solidifiquen la pell

Suspirs al mirall


Suspirs en front del

mirall…
la nit projecta
el silenci
i pentina
el somni,
la veu de la melangia
perdura dins uns ulls
cansats.

Més enllà del rostre, 
s’enceta el debat entre
la veu i el mirall.


Ombres que enalteixen

els records, 
anhels que dispersen
la llum sobre cortines
d’un passat…

Suspirs en front del
mirall…
un gèlid
capvespre
d’hivern