Plores


Plores sota un cel cel gris,

les llàgrimes de sal es dissolen 
fàcilment en l’aigua de la pluja,
no ansies res més que respirar
l’aire humit d’aquestes hores…
abandonar-te a les carícies que
et rellisquen per la pell.
La grisor impregna l’ambient,

trasbalsa el pensament,
i t’empeny a fondre’t en la quietut
d’unes hores que es presenten
ávides de templança.
Plores sota un cel gris,
solitari, silenciós i ávid de llum.

Tieta Joana

T’he vist sempre amb un somriure
al llavis tieta,
has entès la vida com un regal,
encarant les dificultats amb fermesa,
fent del positivisme la base de la teva
vida.
I t’ha arribat l’hora de marxar, 

se’ns fa difícil el comiat, però jo sé
que tu t’en vas amb les mans plenes
de grates vivències, i amb el gest
del caliu humà, de tots aquells qui
t’han recolzat.
La vida no és fàcil per ningú, calen
grans dosis d’humor per saber-la
trampejar, hi ha absències que ens
buiden per dins, com també hi ha
vivències gratificants que emplenen
de joia els nostres dies. 
I tu ho has sabut fer bé tieta,
sempre sumant més que restant,
crec que tots recordarem el teu
somriure als llavis, i els teus ulls tan
blaus, com el mar.

Vora el foc

La nit gèlida ens ha
refredat la pell,
hem caminat sota un 
cel d’estels fins arribar
a la cabana de fusta,
i tu has encés un foc,
la flama ha convocat
els teus ulls,
jo he vessat el vi a la
copa,
el desig s’ha emplenat
de fruits vermells
a la boca.
Vora el foc ha sorgit
el plaer de la conversa
que embalsama la
paraula,
i ens manté desperts,
hem consumit les hores
de intimitat com la brasa
consumeix el foc, 
i es torna cendra.
Cedint al silenci,
hem despertat amb el
primer raig del matí,
assaborint els seus fruits

Rostres en la boira

Cau la llum,
la nit projecta l’ombra
del teu cos en façanes
velles,

travesses el carrer amb
pas
lleuger, esquivant
la boira
que et dificulta
la visió,

entremig de les clapes
grises,
veus gent passar…
rostres que es presenten
diàriament, i que ja no
se’t fan estranys,
l’home de la cartera, el noi
de melena, la senyora del
cotxet, la nena que plora…
en algun moment inclús,
t’has
arribat a imaginar
com seran
les seves vides,
però això 
tan se val!  
no compartiu res més que
alguns segons dins del
mateix
espai, 
i un fet tan simple com
aquest,
et reconforta i et
fa sentir
acompanyat.
 

Cartes sense destí

Encara et penso pare,
i se’m fa present el buit
que
vaig sentir quan vas marxar.
He escrit cartes sense cap destí
pensant en tu, fulls on s’hi arrengleren
les emocions que
he anat experimentant
al llarg de tot el
temps d’absència. 
Paraules que parlen
de la teva
generositat i caliu humà,
cartes segellades amb llàgrimes de sal, 
impregnades d’aromes
que no hem viscut plegats, 
Encara et penso pare,
i se’m desfà el cor al saber tot allò
que m’he perdut de tu,

aquell fatídic 16 d’agost,
quan el destí inoportú se’t va endur,
qui sap on, qui sap perquè!

preguntes que sobrevenien
en la ment
d’infant.

Des que vas marxar
no he deixat
de pensar-te…

i tu revius en mi, en cada vers
que et dedico,
en cada suspir,
en cada alè, en cada vivença
dels meus dies…

Cartes sense destí on l’amor,
el dolor i l’absència 
van de la mà.

Cartes que potser mai llegiràs,
cartes per a
tu, pare

Onades

Les onades d’escuma blanca
que el vent empeny en front
la costa…s’arrapen, rellisquen
sobre
angostes i pulides roques,

Bressola el mar i la veu reviu
dins el vers…
i em trasbalsen les noves
melodies que provenen de la
fondària d’uns ulls blaus.

Mar endins…
on la franja divisoria ha trencat
el color, es dibuixen les onades,
sobre un llenç que brama.
 
 

 

Ombres

Vas marxar una nit d’hivern,
vaig projectar la teva ombra
enmig d’un llac espès,
desestimant tota esperança
de retorn.
Recordo com si fos ara, 
l’última nit,
la flama encesa i les brases
com gúspires,
il.luminant els rostres…

i te’n vas anar, i un adéu
colpidor va envair tot l’entorn,
el llac convertit en cendra,

va projectar les ombres d’un

record.
Ara he sabut del teu retorn,
l’ànsia i el desig em pessiguen
novament la pell,
i faig foc cada nit, i deixo que
la flama es consumeixi fins
fer-se brasa,
amb l’esperança de que no
s’esvaeixi el teu retorn.

Ingravidesa

La ingravidesa
al cos i el pes,
inexistent,
la tebiesa de 
l’aigua inundant
els ulls, 
fregant la
pell,
la llum que es fon,
sobre un mirall
de contrastos,
i el cos, ingràvid,
descansant en
l’absència del
temps.


Bombolles d’aigua

Bombolles d’aigua 
m’estrien la pell,
com llàgrimes de
cel,
es desplacen 
i modelen
en forma
de solcs d’aigua,

per on hi circulen
les hores
plàcides…

i em lliuro als silencis 
que
em provoquen
el so de les
bombolles,
suspeses dins de
l’aigua…

acluco el ulls,
i lleugerament
m’adormo,
en somnis plàcids 
de cristall.

Camines

Camines…
sense mirar enrere,
les teves passes retenen
l’humitat de la nit,
la boira s’ajeu rere l’ombra
del teu cos, el desgast dels
anys, t’han fet un home
solitàri.

A les nits, deambules per
l’estació de tren, en busca
de velles històries que li
donin sentit als teus dies.

Camines…
sense mirar enrere,

la vida colpidora, t’ha pres
i t’ha donat, com a qualsevol
mortal d’aquesta terra…
i tu segueixes l’ombra de les
teves passes, amb l’esperança
de trobar, en la gèlida nit
d’hivern, les carícies d’unes
mans que acaronin els teus
dies de fred, i s’abracin a la
teva pell, àvida d’afecte.

Camines…