Pluja d’estels

 

T’he vist asseguda, davant meu.
Ens ha sorprès una pluja d’estels,
il.luminàven la negra nit, i jo no sé
el perquè però he pensat
en ella,
en la teva mare,
tan jove com era…
i tan vital, i de sobte
m’ha vingut
aquest pensament,
en el somni
nocturn, ella hi era present,
i t’ho he dit en veu baixa, és ella!, 
i en forma de pluja d’estels,
et guia el camí.

 

Abans de la matinada

Puges al tren…el teu destí, París,
a les mans un llibre i als ulls,
el paissatge que deixes enrera.
T’asseus davant d’ell, te’l mires,
t’atrau el blau intens del seus ulls,
ressegeixes amb la teva mirada,
les seves pestanyes,un somriure
recíproc, provoca encetar conversa.
La paraula us captura fàcilment,
t’hi trobes tant bé parlant…els minuts
han deixat d’existir, la curiositat va
creixent i sorgeix la química.

El seu destí, Viena, a les mans un llibre
i al pensament, demanar-te que baixis
amb ell, Viena us espera, nou hores de
conversa sota la llum de la lluna,
compartint pensaments en veu alta,
conectant amb el sentiment.
Coneixedors d’aquest temps preciós que
només es vostre, i de ningú més. 
El poeta ha escrit per vosaltres, la bruixa
t’ha llegit la mà, i tu, tu has dibuixat al meu
rostre la tendresa.
Potser sigui l’última nit a Viena i com en un
conte, demà tot tornarà a ser igual que
abans.
Serà com si no t’hagués conegut mai,
serà com haver estat dins d’un somni….  
La claror anuncia la tornada cap a l’estació.
El meu destí, París, el teu, Viena.
Ens donem sis mesos de plaç per tornar-nos
a trobar, a l’estació de Viena, la que ens ha
unit tota una nit, i ens ha allunyat qui sap fins
quan… abans de la matinada.