Gronxa el Mar

Gronxa el mar…les onades bressolen

pensaments, asseguda  a la sorra els

veus passar, nedant sobre el teu blau,

suaument la brisa desgrana emocions,

amor i dolor, passió i lluita constant
t’han fet com ets tu ara, una dona vital!

i sorgeixen novament els records…

entre els plecs de la pell, besant el mar.

La vellesa no t’espanta, les vivències

t’ha fet sàvia.

Pactes una treva amb el teu temps,

t’aboques als nous dies..

les hores acaronen noves experiències.

Gronxa el teu mar… sobre la pell de

l’aigua,  espurnes de plata, brillen dies

d’esperança.

 

El món oníric


Et subjectes a a la vida a través del bosc,

et desplaces pel món oníric dels somnis.

Ara formes part de la terra, descanses

sobre el seu sòl.

Has alçat la vista cap amunt, una llum

intensa ha traspassat el llindar dels teus

somnis, un símbol en forma d’espiral

guia el teu camí, i tu t’hi abraces, sentint

com l’ànima es deposita en el tronc d’un

árbre, els teus braços s’enlairen en forma

de branca i s’abracen a la nova vida.

Les ánimes reviuen en cada racó del bosc.

El vol de la gavina

 

Acompassa el moviment,

planeja damunt del mar,

onades blanques li esquitxen

la pell, enlairen el seu cos,

i ella es deixa portar,

per la suau brisa del vent.

Descansa sobre el tacte

esponjós dels núvols,

s’arrecera en la tebiesa de

la tarda, l’esclat de llum

en l’horitzó, apaivaga el

seu vol.

 

 

criatures del bosc

La rosada de matí ens convoca…
cerquem l’escalfor a través del
moviment,
troncs d’arbres amb
cos de dona sorgim del bosc,
invisibles als teus ulls, creem danses,
xiuxiuegem
sons, enlairem branques
de roure al vent,
saltem en l’ingravidesa de l’aire,
freguem la molsa
de la terra,
ens acull la densa boira,
ens aixopluga
la fondària del bosc,
provenim d’ ancestrals criatures,
que s’amaguen dins les entranyes
del bosc.

 

 

 

Sentiments compartits

La calidesa de la nit embolica les hores…
invisibles als nostres ulls,
van capturant la conversa.
No hi ha temps, únicament els nostres móns, enllaçant cada
fibra de l’emoció.
La Lluna ens ha vist parlar, hem rigut i plorat sota la seva llum.
Abraçades d’amistat bressolen les hores, i afloren els sentiments compartits,
i jo no vull que s’acabi la nit.
La matinada ens descobreix, abraçant-nos novament.
Les parpelles comencen a tancar-se,
i la son atrapa els sentits.
El desig d’una nit captivadora, ens ha tornat a unir.

 

Llàgrimes de gel


La grisor densa dels núvols enterboleix
el rostre blau,
rere el vidre entelat,
aboquen les primeres volves de neu,
s’asseuen sobre la pell nocturna de la nit, d’una en una, juguen a apilar-se.
La nit va modelant estalactites de gel, com llances de foc,
van creixent sota
la pell de la roca foradada.

En la serenor de la tarda, cauen i es fonen
en llàgrimes de gel, inundant d’aigua totes
les serralades.