camins solitaris


Camino per camins solitaris,

m’acompanya la gossa i l’alè

de la nit freda,

l’aroma del fum s’atança a la pell

i em retorna records d’infantesa.

El cel és tot il.luminat,

és difícil perdre’s entre tanta llum,

la sol.litud s’allunya de les nits

fredes de tardor, i els sons nocturs

compassen el nostre caminar.

L’escalfor de la llar, apaivaga la lleu

sensació de fred.

 

 

 

Concabella


Hi he tornat com cada any,
per Tots Sants,
al petit poble de la Segarra,
Concabella.
Allà on hi va nèixer el meu pare.
On hi vaig viure petites porcions
de temps
d’infancia.
Travessem la plaça de la Creu,  
em venen els records d’aquella
época,
el banc de pedra on ens
hi assèiem tota
la canalla
a fer-la petar, les tardes d’estiu,
berenant  amb la colla,
coca amb xocolata,
una bona
costum que aplegava a grans
i petits,
i faig memoria dels
noms de cada casa,
Ca’l cinto,
Ca’l Canosa, Ca’l Trullols,
Ca’l Ganyet…i  tants d’altres…
i en cada casa hi puc trobar
una vivencia
compartida amb
gent afable i de bon tarannà,
solidaria, entregada i carinyosa,
eren temps de senzillesa,
de sana conversa,
de jocs a la fresca…

No en sabiem d’ hores perdudes
davant
la televisió, ni ens robava
el temps el que ara sen’s
fa
imprescindible per comunicar-nos,
els nostres eren jocs inventats,  
on la creativitat
hi jugava un gran
paper, i no ens calia res més.
El pas del temps no ha esborrat
les estones viscudes, les
mantinc en
la meva ment i ressorgeixen 
al tornar-hi de nou,
com cada any,
a Concabella, per Tots Sants.