A Vic, mentre els nens jugaven

 

El dia s’ha llevat com qualsevol altre dia corrent, els afers quotidians

van consumint les hores, hi ha temprança en l’ambient,

la llum solar d’aquesta època fa que sigui més agradable restar a

l’ intempèrie, així doncs, no és casual que la mainada jugui

tranquil·lament, sense adonar-se del que s’està coent,

I esclaten els artefactes!

Implacables, contundents, esfereïdors, sobtadament s’acaba el joc!,

i tot d’una la por s’apodera del cos, l’esglaï al cor no remet en molts

dies.  Els fets són tràgics, les imatges parlen per si soles, 
sembrant el terror novament provoquen 9 morts, quatre d’ells nens, 
Hi ha un abans i un després, un profund malson fet realitat,

una realitat silenciada per no voler recordar, una ferida oberta que

tardarà molt temps en cicatritzar.

20 anys després gosem parlar-ne, expressem emocions, recordem

els fets, potser busquem la manera de poder-ho pair,

tot sabent que no hi ha cap causa possible que ho pugui justificar.

Un 29 de maig de 1991, mentre els nens jugaven, la ciutat de Vic
plorava. 

 

 

A mi sobrina Leire


Brilla la mañana para ti Leire, en tu día de
comunión,
y junto a los seres queridos, a
pesar de la distancia que
nos aleja, todos
recordamos los buenos momentos vividos,
los veranos en la playa de Tarragona, días
de Sol y fiesta
en Port Aventura,
las vacaciones de Agosto en familia,
la cálida luz de Calella.
En invierno, la Navidad, unidos por el vinculo
familiar.
Momentos envolventes que dejan mella en
nuestro
corazón, recuerdos que ni el paso
del tiempo puede
silenciar, y te hemos visto
de muy niña Leire,
y cada vez que volvemos
a encontrarnos, has crecido un
poco más,
ya casi eres una mujercita,
con una belleza
interior ejemplar.
En este día mágico para ti, embargada por
la emoción
del momento, te deseo Leire seas
muy feliz,
y que el paso del tiempo, no cese
las nuevas vivencias,
para poderlas compartir
junto a ti.

Getxo , 21 de Mayo de 2011 

El batec del bosc

M’he endinsat pel bosc
sentint els batecs del
seu cor, he vist com
s’obrien
escletxes de
llum davant
dels meus
ulls,
he acoblat sons
de vent
dins salts
d’aigua,
m’he adormit
damunt
del teu pit,
mentre el batec
del cor
sorprenia el meu
son,  
l’alè de llibertat ha
fregat el cos,
acaronant
les hores.

 

La Narni

El  pèl daurat com el raig de Sol,

la panxa blanca com la Lluna,

t’asseus molt a prop del cor,

escoltes el batec i fas el ron-ron,

t’hi estàs una estoneta i quan

decideixes que ja en tens prou,

t’alces mandrosament,  

t’estiregasses, primer un pas,

després un altre, sigil·losament

fas un salt i t’asseus dalt la lleixa

del jardí, des d’aquí dalt hi veus

tot el que hi passa,

t’acaricio mentre el Sol et frega
la pell, el lleu ronroneig t’adorm,
assossegades hores aplaquen
la
curiositat fins arribar el capvespre.
la llum blanca et desperta l’instint felí.

 

 

Santorini

 

M’atrapen hores càlides a Santorini,
camino per carrers empedrats,
m’impregno de la flaire de mar,
façanes blanques, com casetes
de nines, vetllen  aquest espai,
en algun racó de l’illa el pintor
ens delecta amb belles pinzellades
de color.
Santorini encén flames de passió.
Dissenyo el verd dels teus ulls
sobre
el mar, traçant dolçament
una gamma de turqueses sobre
el blau,
imagino insistentment vivències
que només coneix la meva ment,
sentint com la brisa ondula els
cabells,
absorta de qualsevol
soroll que em
pugui pertorbar,
observant la bellesa de la mar,
escoltant la veu que m’ha semblat
parlar,  
sentint com es vessa per la pell,
una llàgrima de sal damunt la mar.

 

 

Titelles


Som titelles d’aquest món,

ens mouen les cordes i ens

fan ballar al seu so,

ho tenim ben après,

ni la consciència es capaç

d’alliberar-nos d’aquest pes,

deambulem pel nostre món

amb resignació i acceptació,

conformats a viure allò que

se’ns  serveix, amb safata

de plata.

 

 

A l’Antón


L’horitzó ha fixat la franja del color,
traçant un nou camí de llum,
el tram dels petits plaers ressorgeix,
instaurant noves vivències.
Tinc la certesa Antón, que sabràs traçar aquest camí, amb pinzellades d’il·lusió al Pirineu, aquell racó tan estimat, on t’impregnes de silencis i remors, on les hores intemporals t’atrapen,
sense saber ben bé el perquè.
La ment, cercadora de records, ha parlat dels teus inicis, del treball que et vincula des de ben jove al servei de l’aigua, confluint amb ella de la mà, has encarat nous reptes professionals, lliurant-te completament a la teva tasca, sortejant dies de dificultat amb audàcia,
aconseguint
resultats a través del teu
ímpetu i coratge, amb la plena satisfacció
d’haver assolit fites importants,
i el reconeixement de la feina ben feta.

I fas balanç Antón, mires enrere,
també endavant,
l’equilibri de la balança anivellada,
amb la tranquil·litat de saber que
has
complert el teu comès,
encaminant
amb temprança i benestar
els nous dies
que esdevindran,
gaudint de sàvies hores,
capturant
els teus moments.