La terra


Murmuren
ràfegues de vent
sobre turons errants,enrere
han quedat els dies de pau
i assossec, ara el món plora,
la terra s’estremeix davant
perills
externs, i nosaltres
dependents d’aquesta terra
que
ens ha vist créixer,
seguim endavant,
amb els ulls
tancats i el cap sota l’ala,
hi ha la lleu esperança
d’instaurar
nous valors,

cedint aquestes hores a la mare terra,
amb la ferma actitut de voler canviar gestos
que l’emmalalteixen,
perquè recordem que nosaltres sense ella
no tenim
possibilitat de seguir caminant,
tanmateix ella sense nosaltres,
si pot seguir avançant

 

 

Els cinc sentits


T’he escoltat parlar i el so de la

paraula m’ha corprès,

he desitjat que s’aturés el temps

i no veure’t marxar,

i m’he preguntat el perquè de

totes aquestes sensacions,

he decidit resoldre-ho des del

raonament,

sabent que no és el més encertat,

m’he decantat per obrir-li la porta

a l’emoció, deixant que entrés dins meu.


La vista ha visualitzat el teu rostre,

el tacte ha traçat el dibuix de la pell,

l’oïda ha reproduït el so de la  teva veu,

el gust ha tastat la dolçor dels llavis.


Els cinc sentits
han alliberat
les emocions,
hi he pogut sentir
com fluïen amb mi.

 

Anhels


Has cercat racons

de pau en indrets

solitaris,

has desitjat fondre’t

amb la llum de l’horitzó,

anhelant l’argent de la

nit, t’has perdut per

camins de bosc,

petjades de caminant,

a l’atzar de la teva sort,

t’has lliurat al mar,

sobre crestes blanques

navegant,

sentint el Sol a la pell,

i el tacte del vent

traspassant el dolor,

la cuirassa del temps

apaivagant les hores,

t’has adormit sota ales

blanques de cel,

amb l’anhel d’haver

trobat, nous camins

de llibertat.

 

Un cafè


Llueix el color de la

tarda, la terrassa

m’espera impacient,

cerquem plegats

aromes plaents,

flaires de cafè,

la cullera travessa

la crema, s’endinsa

en el seu cos, torrat

i barreja sabors

intensos, amb tocs
florals i
cacau amarg.

Tastar-lo és un plaer, assaborir-lo un delit

pels cinc sentits.

 

 

 

Tapís de tarda


Rere l’ombra del capvespre
l’horitzó rogenc fixa
guspires
de llum,
l’acompanyen finíssimes
gotes d’aigua que ha anat
teixint el vent,

teranyines de colors

formen aleatòriament
pinzellades d’ulls maragda,

tremolen, llisquen com

llàgrimes de vent al llindar

de l’horabaixa.

I es desborda la imaginació

travessa la llum, dissenya

nous paisatges,

pinta olis de verdor, sobre

el clar tapís de la tarda.

 

 

Cavall blanc

Aires de bellesa blanca

escampen sorra de la platja,

circulen venes de pura sang

al galop de la tarda.

Bramen crits llibertadors,

sota tèrbols planys d’atmosfera,

esbufega el vent accelerat,

va trenant la crin, modelant-la

al tacte fi, i ploren de molt amunt,

dolces llàgrimes de cel.

Al recer de la tarda avança veloç,

el cavall, traspassa bassals

d’aigua iodada, juga amb les ones

arrissades, al galop del seu pas,

fixa peülles de sal blanca,


renills al vent, dansen l’equilibri
de la tarda.