Vic, 20 anys després

En el bressol de Catalunya, en una ciutat compromesa
amb la seva gent, amb la seva llengua, un indret on hi
habiten persones de tarannà senzill
i afable,
justament aquí van voler llaurar el terror,
aquells que ni tan sols mereixen tenir un nom,
la ciutat tocada pels fets no se’n sabia avenir,

com podien arribar a comprendre un atemptat de tal
magnitud! provinent d’un país amb el qual s’hi sentien
molt identificats, amb idees versemblants a les seves,
evidentment  no es pot ficar a tothom dins el mateix sac,
i puc corroborar que al País Basc hi ha gent formidable,
d’una noblesa poc habitual.
La ciutat de Vic decebuda, va decidir silenciar els fets,
no parlar-ne era com creure que no havia succeït,
tanmateix la decepció ofegava els cors dels Vigatans,
20 anys després dels fets injustificats,
Vic en torna a parlar, i la memòria continua cercant
respostes, perquè?
No hi ha resposta que ho justifiqui, ningú mereix
perdre la vida a mans d’individus fanàtics, que intenten
guanyar la seva lluita a través del terror i la destrucció
de l’ésser humà.

 

 

Mirant la Mar

Mirant la mar,
escampant
pensaments
sobre aigües clares,
es gronxen les ones
i esclaten per entre
la pedra foradada,
mouen fils de molsa
verda, acaricien
fòssils, 
pentinen algues,
aixopluc de crustacis
dins la pedra
perforada.
S’arrecera el vent
i emmudeix la tarda,
mirant la mar,
cercant la calma.

 

 

Superficialitats

Vull cremar superficialitats

i teixir nous valors de vida,

vull romandre a l’ombra

d’aquells que s’amaguen

rere la façana de la burla,

covards d’aparences falses

que freguen la línia de lo

absurd.

No és fàcil allunyar-se’n,

resulta molt més còmode

seguir-los, riure’ls-hi les

gracies, tot sabent de la

manca de gràcia dels seus

banals comentaris,

ens hem anat acostumant

a viure amb aquests

registres farcits de poca-

soltades,

queda a les nostres mans

la capacitat d’abstracció,

el fet d’ignorar,

potser el més intel·ligent

a hores d’ara.

Dia Mundial de l’Aigua

Ploren els núvols,

bramen els llampecs,

cauen llàgrimes del cel,

salts emergents de vida

llisquen per camins de

bosc, travessen cims,

inunden gorges,

sadollen fonts,

el plany dels núvols

nodreix de vida tots

els racons,

i cedeix a les hores

de treva,

els aromes plàcids del

bosc.

 

Desig de Lluna 2011

Desig de lluna, color marfil,
t’abraces a la foscor de la nit,
embastes la fibra de l’emoció,
ets anhel, ets el centre
d’atenció,
t’he desitjat com
l’amant desitja
la seva amada,
tot sabent d’ impossibles,
he
dibuixat escales per arribar
fins a tu.
La nit, capturadora d’anhels,
ha anat esborrant esgraons,
aplacant desitjos, aclucant els
ulls, fent-los dormir.
He cercat el creador de històries
silenciades, l’inconscient dels somnis
eteris,
li he demanat que atrapi de
nou
el meu desig, inconsistent,
però l’empeny de la matinada ha
desplaçat l’encanteri de la Lluna,
el color marfil,
fugint tota ella sadollada de l’amor
que li ha entregat la nit. 

Absència 2011

Enyoro el ressò d’una veu
passada,
el teu somriure pare, 
en el transcurs de tots aquests anys m’he acostumat
a viure
sense la teva presència, els dies previs a l’adolescència 
els he viscut
feixucs, evitant pronunciar el teu nom,
tanmateix, a les nits, quan la foscor ho silencia tot, 
i la ment cerca respostes, jo no volia apartar-te del meu
petit món, i em negava a creure que ja no et veuria mai
més, i la pregunta es repetia mil cops, perquè?
cercava mil explicacions, i al capdavall,
cap resposta em convencia,
només dolor, mancança,
m’he perdut tanta vida no viscuda
al teu costat!
la quasi nul·la coneixença del teu món,

mantinc records en algun calaix de la
ment, 
com diapositives d’una vida
que s’allunya,
com una nebolosa que
em desperta d’un somni
nocturn.
El temps cura ferides, el temps no ha aconseguit
aplacar l’absència que vas deixar en el meu món

 

El món 2011

Què li està passant al món ?
Tremola.
Dia rere dia ens sorprèn amb
destrucció.
Ens està dient “prou”,
prou de maltractar a la mare
Terra,
la que ens prové de llum per
Viure, d’aigua per nodrir-nos,
juguem a ser Déus del nostre
món,
l ’embrutem amb emissions
prohibides.
El Planeta ens està enviant
missatges d’alerta, i no en som
prou conscients encara.
Caldria un gran canvi,
nous valors d’unió entre els
homes, entre els països,
certament peco d’idealisme,
però ho crec així,
si no hi ha un canvi a nivell
mundial, no hi tenim res a fer,
la terra sàvia,
seguirà el seu curs, revelant-se
de la forma que només ella coneix,
sacsades al món, crits d’auxili.

 

 

Neu a Prades 2011

La neu ha corprès la contrada,
la Vila roja s’ha tornat blanca,
boles de neu a la mà,
el tacte fred gela la pell,
un llençol sota els peus,
el plaer de sentir el cruixir
de les passes sobre la neu.
Arribem a la Plaça,
les teulades brollen d’aigua,
riquesa per el Baix Camp.
Les xemeneies no han deixat
de funcionar,
possiblement el fred de la tarda
geli els camins, i la nit mostri
el seu millor rostre,
d’estrelles
arrenglerades sota el cel,
l’endemà la matinada despertarà al Sol,
i l’escalfor apaivagarà el
possible gel de la nit.
l’hivern de la mà, no ens vol deixar,
resisteix
estoicament i s’aferra amb força,
a la Vila de la pedra roja.