Realitat ontològica 2011


Hi ha una realitat ontològica
que viu dins
nostre, composta
d’allò que veritablement
desitgem,
difícil d’identificar,
tot allò que imaginem lliurement,
sense traves
ni censures,
que surt del cor i omple de vida,
malauradament estem fets de
pautes que hem
après,
i que ens han ensenyat a mostrar
la cara
que convé, la que és correcta,
la ideal als ulls
del món que ens envolta,
ens jutgen a través d’opinions
encotillades
i falses morals per
trobar resposta a les seves
repressions.

Hi ha qui es nega a seguir en aquest
catàleg de
maniquins perfectes,
qui té la valentia de fer
un crit al cel,
i dir-li al món que no esta dispost
a seguir el camí que ells ens han traçat.

Pertànyer a Llavorsí 2011

Desperta el matí a Llavorsí,
de camí cap a la Vall Ferrera,
escolto
una cançó del disc
“Llàgrimes de Sal”,
una melodia que parla del
silenci absolut,
del tot i del no res,
les hores detenen el temps,
les olors impregnen la pell,
el flaire de la muntanya inunda
tots els racons,
i s’acobla la musica amb el vent,
i de sobte aflora un pensament…
si en aquest precís moment
hagués de marxar d’aquí,
si em prengués el capritxós destí,
no em caldria res més del que
tinc, únicament saber que una
petita part de mi, li pugui
pertànyer a la muntanya de
Llavorsí


i

Granollers


Hi he tornat al cap dels anys,
amb la mirada adulta
que et dona el pas del temps,
m’he adonat de lo
diferent que resulten ser les coses
quan les vius amb
la ment d’infant,
i a cada pas em ve un record d’aquella època viscuda
a Granollers.
On jo hi veia grans distàncies, ara hi veig proximitat,
fins i tot diria que els carrers s’han escurçat.

Les tardes d’aquella època sortia d’escola i el que més
desitjava era veure al pare, assegut al petit despatxet,
al costat de l’obrador, amb la bata blanca tota enfarinada
i l’olor
de pastís que impregnava tot l’ambient,
i jo l’abraçava,
i em sentia segura.
La tarda es completava amb els jocs que inventàvem
una amiga i jo, al raconet de la rebotiga, on inclús
havíem rebut algun regany de la mare al veure’ns jugar
amb el telèfon, ens resultava divertit fer trucades a l’atzar
i cantar la cançó de moda, també recordo els caramels
que ens cruspíem, acostumaven a ser dels bons.
Davant  meu, com un portal de joc, s’obria la Porxada,
immensa, el seu sòl ens havia vist créixer, des de patins
fins a rodes de bicicleta i cordes per saltar, les columnes,
amagatalls dels jocs propis de la quitxalla.
Veig la pedra rogenca del cantó, segueix intàcte,
després de tots aquests anys, les estones que ens havia
vist saltar de dalt a baix.
M’adono d’alguns comerços que ja no hi són,
les entranyables botiguetes que formàven part de
l’essència de la Porxada.
Ca’n Trascó, La Cereria Mas,  jo m’hi passava estones
conversant,  gent amable i propera.
El record del Granollers d’antany, intàcte,
el somni de la nena de 9 anys,
s’abraça amb tendresa a la que ja s’ha fet gran.

 

 

Les bruixes 2011

Em fascinen les bruixes,

dones sàvies que habiten

els boscos,

allunyades del món banal,

elaboren pocions amb

herbes que aconsegueixen

en llocs recòndits de difícil

accés.

Coneixedores de símbols

i missatges que envia la

natura, alidades de la

Lluna.

Dones que van ser objecte

de persecució en l’època

medieval,  torturades i

aniquilades fins acabar

amb els seus dies, i tot

per proclamar un tipus

de vida que no convenia,

i resultava perillosa a

aquells que pretenien

tenir el control.