Tsunami 2011

El matí du l’aroma de la sal de mar,
brilla el Sol, les paradetes del petit mercat
s’aglutinen per iniciar la venda,
observo l’artesania típica de la illa.
Tot està en calma,
excessiva calma.
De sobte l’esglaï al cor, en dècimes de segon
l’ona gegantesca
arrossega tot el que es troba per davant,

El meu cos a la seva sort.

Aconsegueixo aferrar-me a una canonada,

un tros de ferralla em colpeja el cap,

les mans abandonen la subjecció,

el meu cos inert dins l’aigua.

El balanceig de la corrent em du cap el

fons, ni fred ni calor, ingravidesa total,

Tot  es va succeint  amb càmera lenta.

Lluny de mi una llum es va apropant,

em dilata les pupil·les,  no sento por,

només calma embriagadora,

i la llum cada cop més a prop,

quasi em cega els ulls,

veus em murmuren, no sé el que,

figures humanes traspassen el llindar,

Qui són? On soc? tot es confús, només

sé que no tinc por.

La llum s’allunya, ja no escolto les veus,

Tot torna a surar com jo.

Desperto al voltant d’unes persones

que m’ajuden a escopir tota l’aigua

que he engolit.

El tsunami devastador s’ho ha endut tot.

Jo he salvat la vida,

la llum m’ha deixat tornar.

 

Perseguir els somnis 2011

No n’era conscient de que havia de perseguir els somnis i quan ho va saber, ja era massa tard.
El desencís d’una feina convertida en rutina després
del pas dels 
anys, una decisió poc encertada l’havia conduit cap el camí equivocat.
Si fos possible retrocedir en el temps… atrapar un altre viarany.
L’esperit de joventut s’havia adormit, al transcórrer dels anys, amb les experiències viscudes i l’ensenyança que dona la vida  se li havia despertat de nou i ara  es delitava imaginant com podia haver estat la seva vida si hagués pres un altre camí.

Havia vençut alguns monstres del passat i es sentia més segur  per
emprendre un nou camí,  però els missatges
que li arribaven de l’exterior eren sempre els mateixos, no saps que et pots trobar allà a fora, aquí tens estabilitat i benestar, i això el feia trontollar.
Va decidir no llençar-ho tot per la borda, i va prendre consciencia de la realitat, les decisions passades no les podia canviar, no podia enganyar al temps,  hi ha trens que només s’aturen un cop i ja mai més tornen a passar,amb l’esperit de joventut no ho havia après això.
Perseguir un somni no sempre és cosa fàcil, en la ment d’infant n’hi ha molts de somnis, malauradament alguns s’esvaeixen quan ens fem adults, d’altres continuen dins, potser amagats en algun racó per descobrir,
mai és massa
tard, encara que no es puguin realitzar amb tota la seva plenitud, quan hi son, tard o d’hora afloren, i és llavors quan els hem de perseguir, intentar dur-los a terme dins les nostres possibilitats,
perquè perseguir un somni ens fa més lliures.

La teva pell 2011

Brollen com salts d’aigua,

els meus pensaments,

desitjos eteris continguts

dins  una bombolla d’aire,

algunes paraules m’han

parlat del teu mon,

però encara no conec la

teva pell ni em sé els teus

racons.

La tarda despulla el silenci

mentre creuem mirades.

El so i la paraula,

com la llenya i la brasa.

La nit abraça la tebiesa

dels cossos adormits.


S’ha llevat la matinada
amb l’alè de joventut, 

el raig solar aboca el seu rostre a través de

la finestra.

Ara ja conec els teus racons i sé que el bosc

s’ha tornat còmplice de la nostra història.
De tornada cap a casa se m’ha fet planer el
camí,
els desitjos eteris ja no estan continguts,
brollen com salts d’aigua dins meu.

 

L’indigent 2011


Diàriament el veig passar,
arrossega un carretó
ple d’estris vells,
no puc evitar mirar-me’l,
els seus passos
lents i feixucs em diuen que és
d’edat avançada,
aparentment si,
però qui sap si la vida no l’ha tractat prou bé!
Té la mirada perduda, a vegades xiula una cançó
que desconec, en ocasions m’he preguntat com
si arriba aquí, un revés de la vida,
una pèrdua important,  
grans desenganys,
falta de previsió, sigui el que sigui,

l’indigent segueix el seu camí, sense mirar més enllà,
dorm al ras,
du la llar a les espatlles,
durant el dia l’acompanya el raig de sol i a l’estiu
l’aixopluga la calor, però les nits d’hivern son
com espines
a la pell i la falta de temperatura li
escurça la vida.
Els seus dies son el present, el passat ha quedat
enrere
i el futur no té cap sentit.

 

 

L’escriptor 2011


Ha cercat un indret on
el silenci
hi perdura,
on les remors de la natura
esclaten i els sentits
s’alimenten
dels seus
fruits.

S’ha impregnat de les
olors que
li ofereix
el bosc,
hi ha sentit la força i
la calma al
abraçar-se
al tronc d’un arbre,
i un cop ha nodrit
la imaginació,

s’ha assegut
a la taula
de roure
que hi ha
al refugi de muntanya,
davant la màquina
d’escriure
que la
majoria rebutja.

Seduït per les sensacions,
ha
començat a crear una
història.

 

 

El vol de l’àguila 2011

Desplega les ales per entre la muntanya escarpada,

inicia el vol, majestuosa, imponent dansa amb el vent,

volta pel penya-segat, subtilment cerca aliment,

l’agudesa visual li facilita el camí.

Sap esperar, pacient enclava les ungles damunt  la roca,

estàtica, alerta a qualsevol canvi que es pugui produir.

La tarda de la mà, no tardarà allunyar-se,


els colors rogencs del penya-segat s’apaguen,

el temps s’esgota, no hi ha descans per l’àguila,

un últim vol abans que l’ombra de la nit aplaqui el

seu desig.

La destresa ha vençut la foscor, es fa amb la presa,

desplega les ales i triomfadora torna al seu niu.

 

Hivern 2011

Se’n va la tarda,
sigil·losa abandona
la  foscor,
uns quans estels se li
apropen,
la nit de llum acapara
les llars en les hores
hivernals, estones de
lectura i  jocs
compartits.
La matinada ha glaçat
els carrers,  el baf ha
entelat  els vidres.
L’hivern no vol marxar,
i les agulles del temps
no es detenen.
Novament tornarà
la tarda,
les hores  
d’hivern
cediran els
seus dies
de fred  
i  l’ambient
es vestirà
de temprança.

 

El vagó de tren 2011

El vagó de tren m’esperava, just vaig asseure’m
al costat de la finestra, 
així podia copsar les imatges
a l’exterior,
el paisatge evocava al silenci, la muntanya
enfarinada s’alçava majestuosa davant dels meus ulls,
en una de les estacions va pujar un personatge que em
va despertar curiositat des del primer
instant,
el cabell cobria part del seu rostre i duia barba de dos dies.
Just es va asseure al meu davant.

A mesura que el viatge anava transcorrent la
 curiositat
se’m va anar despertant 
i em vaig atrevir a mirar-me’l,
en una d’aquestes silencioses mirades, els ulls es van
trobar i vam fer un lleu somriure,
això va donar pas a parlar d’alguna cosa, d’on érem,
on anàvem, i així poc a poc vam 
saber l’un de l’altre.
Va arribar l’hora d’acomiadar-se, ell baixava primer,
quin greu! vaig pensar, quelcom qui 
havia conseguit
mantenir desperta la curiositat en la
conversa!!
cosa bastant poc habitual en els
nostres dies,
dit això, em passa pel cap un pensament,
aquelles persones que coneixem 
en un espai minse de
temps, resulten ser molt 
més interessants que altres
que coneixem de 
tota una vida.