Imatge de silenci

La gèlida matinada em desperta,

un reflex de llum travessa
l’escletxa
de la finestra, i molt
baixet em diu que
ja és hora de
llevar-me,

em resisteixo i continuo
aferrada als
llençols, l’olor suau
de lavanda 
convida a quedar-m’hi
una estona més.

A fora cauen volves de neu,

la vall blanca evoca al silenci,

inclús el fum de la xemeneia ha
deixat
de parlar amb el vent.

M’embarga la sensació de
quietut,
la neu calma els neguits,

L’entorn de neu és una imatge de silenci.

 

Agost 1979

Va ser a l’agost,
jo duia aquell vestit de volants i molts colors,
i donava voltes
i més voltes per veure’ls dansar 
amb el vent.
Vam arribar al poble,
al baixar del cotxe vaig continuar donant voltes,
en aquell instant recordo encara estava contenta.

Vam  entrar al portal i el tiet ens
va rebre.
les seves paraules
em van deixar perplexa,  
el cor va accelerar el seu ritme
i l’estomac se’m va contraure,
no ho volia creure però els fets
eren els que eren i allò era real.
El pare és el cel, em va dir.
Jo seguia paralitzada i espantanda, era el primer cop fort que
rebia i la primera vegada que descobria el que era la mort,
tan sols tenia 10 anys!
I allà estava ell estirat i sense vida, amb un lleu somriure als llavis,
em va sobrevenir el plor, un plor intens, l’avi em va dur a fora.
De tornada a casa, només volia
dormir, em sentia abatuda,
com
si hagués fet una gran cursa,
em sentia dèbil, 
el pare ja no hi era!
Una bona part del meu petit món havia mort.
Els dies posteriors van ser desconcertants,
entre l’auto negació que jo em feia i la realitat que se’m
presentava
al adonar-me del que estava vivint.

Misteri 2006

Capes que es degraden
quan la
llum et toca,
et miro i sento la freda
sensació de l’hivern,
fines lamines
verdes,
to púrpura quan et besa
el mar,
et torno a mirar i m’adono
que el raig de llum t’ha
travessat
la fredor.

Haig d’entendre que cada
capa dels
teus ulls és un
misteri que no té
resposta,
una turmalina verda que
m’inspira quan la llum et toca.

 

 

Mentre dormo 2010

Ni temps ni distancia,

acapares tots els meus sentits.

T’he vist igual que abans

amb l’alè de joventut a les mans,

l’expressió jovial i sincera,

quina il·lusió em fa veure’t de nou!!!

ni dolor ni rancor,

el anys han curat les ferides,

ínfim moment de tendresa i confort,

T’escapes de matinada.

Qui sap, somni o realitat?

 

Senzillesa 2010


Tot és urgent i res no s’acaba

i que efímer resulta ser allò

que més agrada!

hi hagué un temps en el qual

els dies transcorrien sense pressa,

les tardes d’inacabada llum

s’acoblaven amb la nit d’estels,

les estones s’impregnaven d’un

sabor dolç vora el foc,

les converses es perllongaven

fins a altes hores,

tot semblava tenir un sentit,

la senzillesa habitava prop nostre.

 

 

Perdre’m

Perdre’m en la fredor dels teus ulls,
apropar-me al silenci de les paraules,
tastar els llavis del desig, acariciar les
mans tèbies.
Deixar que succeeixi el que hagi de succeir,
sense cap raó ni intenció
d’entendre-ho.

El vel

 
Un vel davant dels
ulls,

entorn del món,
gira veloç i no sap
cap a on.
Caldria aturar-se
per veure-hi millor.

Preguntar-nos si
realment volem dur
el vel que disfressa
les paraules,
distorsiona la
realitat,
impedint claredat
en el camí.

 

El viatger 2006

Camines per senders

desconeguts,

quasi atrapes al raig

de sol, ansies descobrir,

aprendre,

viure experiències que

mai t’havies plantejat.

Avancen les hores,

s’inicia l’aventura,

no saps qui et trobaràs

ni tampoc que t’espera,

encetes un nou episodi

en la teva vida,

deixa que la màgia de

la sorpresa s’apropi a tu,

així sentiràs l’autèntica

essència del viatger.

 

VIC 2004

El fred copsa la ciutat,
la gebra als vidres

amaga la boira quasi
permanent de la
comarca.
El retoc de campanes anuncia
l’hora.

Avui no hi ha escola.

Ara vindrà l’aviona i em dirà;

a llevar-se mossa!!!
sempre m’ho diu, i a mi
m’encanta,
esmorzem a la cuina, melindros

amb xocolata. 


S’ha fet l’hora d’anar a comprar.

Ca la Sisa, Ca’n Vilada, Ca’l pastisser, llocs

de confiança  on et fan sentir com a casa,

estones compartides amb gent de bon fer.


Transcorren els dies de jocs d’infant, mentre

la  mainada anem creixent, deixant pas als

somnis d’adolescent.


L’hivern se’ns escapa de les mans, la boira

s’esvaeix, el fum de les xemeneies no voleia

amb el vent, ni es vesteix de blanc la plaça.

Ara és hora de deixar que el Sol ens escalfi

la pell.


Arenys 2006

 

M’enganxo als llençols fins que aboca

el primer raig, la llum em desperta,

el jardí és una pintura d’infinits colors,

l’aire suau mou els cabells, els núvols

juguen a fer formes.
No existeix cap racó per l’avorriment,
sobretot al mirar-ho amb ulls d’infant,
succeeixen tantes coses noves!
Els amics d’estiu, les passejades amb bici,
agafar pinyes dalt de l’arbre, jugar a la
xarranca, patinar, conversar a mitja tarda,
sentir com batega el cor quan s’apropa el
xicot que t’agrada, berenar amb la colla i
continuar jugant fins el vespre, caure mort
de son quan es fa de nit, així és la vida
d’Arenys de Mar, els estius tan estimats
de la meva infantesa.