Dia Mundial de l’Aigua

Ploren els núvols,

bramen els llampecs,

cauen llàgrimes del cel,

salts emergents de vida

llisquen per camins de

bosc, travessen cims,

inunden gorges,

sadollen fonts,

el plany dels núvols

nodreix de vida tots

els racons,

i cedeix a les hores

de treva,

els aromes plàcids del

bosc.

 

El món 2011

Què li està passant al món ?
Tremola.
Dia rere dia ens sorprèn amb
destrucció.
Ens està dient “prou”,
prou de maltractar a la mare
Terra,
la que ens prové de llum per
Viure, d’aigua per nodrir-nos,
juguem a ser Déus del nostre
món,
l ’embrutem amb emissions
prohibides.
El Planeta ens està enviant
missatges d’alerta, i no en som
prou conscients encara.
Caldria un gran canvi,
nous valors d’unió entre els
homes, entre els països,
certament peco d’idealisme,
però ho crec així,
si no hi ha un canvi a nivell
mundial, no hi tenim res a fer,
la terra sàvia,
seguirà el seu curs, revelant-se
de la forma que només ella coneix,
sacsades al món, crits d’auxili.

 

 

Tsunami 2011

El matí du l’aroma de la sal de mar,
brilla el Sol, les paradetes del petit mercat
s’aglutinen per iniciar la venda,
observo l’artesania típica de la illa.
Tot està en calma,
excessiva calma.
De sobte l’esglaï al cor, en dècimes de segon
l’ona gegantesca
arrossega tot el que es troba per davant,

El meu cos a la seva sort.

Aconsegueixo aferrar-me a una canonada,

un tros de ferralla em colpeja el cap,

les mans abandonen la subjecció,

el meu cos inert dins l’aigua.

El balanceig de la corrent em du cap el

fons, ni fred ni calor, ingravidesa total,

Tot  es va succeint  amb càmera lenta.

Lluny de mi una llum es va apropant,

em dilata les pupil·les,  no sento por,

només calma embriagadora,

i la llum cada cop més a prop,

quasi em cega els ulls,

veus em murmuren, no sé el que,

figures humanes traspassen el llindar,

Qui són? On soc? tot es confús, només

sé que no tinc por.

La llum s’allunya, ja no escolto les veus,

Tot torna a surar com jo.

Desperto al voltant d’unes persones

que m’ajuden a escopir tota l’aigua

que he engolit.

El tsunami devastador s’ho ha endut tot.

Jo he salvat la vida,

la llum m’ha deixat tornar.

 

L’escriptor 2011


Ha cercat un indret on
el silenci
hi perdura,
on les remors de la natura
esclaten i els sentits
s’alimenten
dels seus
fruits.

S’ha impregnat de les
olors que
li ofereix
el bosc,
hi ha sentit la força i
la calma al
abraçar-se
al tronc d’un arbre,
i un cop ha nodrit
la imaginació,

s’ha assegut
a la taula
de roure
que hi ha
al refugi de muntanya,
davant la màquina
d’escriure
que la
majoria rebutja.

Seduït per les sensacions,
ha
començat a crear una
història.

 

 

El Castell 2010

T’alces enmig del bell poble,

intacte, auster,

t’envolten oliveres i avellaners,

les guerres que han fet els homes

han adobat la teva pell, enfortint

les arrels que et sostenen,

intueixo moviment en l’interior,

asseguda davant teu, imagino

la vida dels nobles que habitaven

el teu indret,

les seves lluites, els seus amors i

desamors,

tu els has donat aixopluc a tots ells,

les teves entranyes contenen tresors

de paraules, histories, imatges que

tu has presenciat durant segles,

invisibles als nostres ulls.

Planes de paper vell, trencat pel pas

del temps, relats de vides passades

que es fan visibles a través de les

teves parets.

 

Quan Plou 2006

Cau la llum,

un cel d’ombra gris desplaça

el núvol, plora damunt l’herba.

El paisatge és una pintura feta

amb un pinzell  de colors freds.

Escric al vidre,

l’aigua dissolt les paraules,  

no hi ha res més a dir,

la pluja ha diluït la imaginació,

queda l’aroma de la terra humida,

la solitud que sobrevé quan l’estiu

diu adéu, i s’apropen les hores grises.

 

Turmenta 2010

Els núvols s’agrupen, de formes peculiars
pinten el cel, la ciutat canvia de
color,
finíssimes gotes
convertides en grans
salts
d’aigua, i a cada
pas un bassal.
Dalt la muntanya,  corren rierols,
travessen pedres, inunden camps,
neguen l’herba.
A la costa,
les ones s’enlairen i  esclaten
amb força,
la mar esfereïdora
arrossega trossos de
material damunt la
sorra de la platja,
inexistent.
Cap el tard,
els núvols es perden en l’horitzó.
L’aroma fresc de la nit
du el perfum que ha
deixat la turmenta perfecta.

 

 

Tardor 2005

Entrades les hores…
justament a l ‘enfosquir,
perceptible l’esglaï del vent,
invisible el mirall del mar,
esmorteïda tarda de llum opaca,
que assossegues amb el teu crit
i t’endus l’ànsia de l’estiu.
Ara venen estones d’enyorança
vora el foc, matinades de boira,
vespres humits.
I novament tot recupera l’ordre,
la rutina ens atrapa amb disciplina
i aviat es torna costum,
a mitja tarda, amb la llum tènue,
reconforta observar el somriure
vergonyós de l’últim raig.