Cel canviant


Estimo aquest cel tant canviant,

l’estimo quan dibuixa els clars i
obscurs camins que en ell hi habiten,
quan en la llunyania de l’horitzó
cenyeix el color, inclús l’estimo
quan amaga el seu rostre rera
un vel blanc i plora.
Aquest cel tant canviant,
que convoca la lluna i l’acull fins
que sorgeix la matinada.
Estimo aquest cel que ens parla
a través del seu color i ens mostra
tots els seus estats.
El cel que veiem quan ens llevem,
el mateix que ens bressola quan
dormim.

La matinada

M’ha vist mirar-la,
netejava els seus ulls
i s’obria a la llum.
La percebo com un
bàlsam que impregna
de silencis i remors,
més enllà de la bella
estampa que ofereix,
la matinada s’acobla
a els sons,
es fa temprança,
intensifica la seva llum
i embalsama la pell
d’aromes nous.

Dia mundial de l’aigua

Llisquen damunt del vidre,
gotes d’aigua com sagetes que envia
el vent.
Al rostre gris li acompanya la
fina pluja…
que va caient…

De llàgrimes s’inunda la pell, el dia
enfosqueix,
la boira no deixa veure
més enllà…
A fora fluctuen l’aigua amb el vent.
Sembla com si les hores vulguessin
pactar
una treva amb el temps.

criatures del bosc

La rosada de matí ens convoca…
cerquem l’escalfor a través del
moviment,
troncs d’arbres amb
cos de dona sorgim del bosc,
invisibles als teus ulls, creem danses,
xiuxiuegem
sons, enlairem branques
de roure al vent,
saltem en l’ingravidesa de l’aire,
freguem la molsa
de la terra,
ens acull la densa boira,
ens aixopluga
la fondària del bosc,
provenim d’ ancestrals criatures,
que s’amaguen dins les entranyes
del bosc.

 

 

 

Llàgrimes de gel


La grisor densa dels núvols enterboleix
el rostre blau,
rere el vidre entelat,
aboquen les primeres volves de neu,
s’asseuen sobre la pell nocturna de la nit, d’una en una, juguen a apilar-se.
La nit va modelant estalactites de gel, com llances de foc,
van creixent sota
la pell de la roca foradada.

En la serenor de la tarda, cauen i es fonen
en llàgrimes de gel, inundant d’aigua totes
les serralades.

 

 

 

 

Pensament de tardor


Trepitges la terra seca…
guia les teves passes l’horitzó
rogenc, et desfàs en els seus colors…
taronges càlids i malves suaus
capturen els pensaments de tardor,
la brisa gronxa les fulles…
i sutilment van caient,
opaques, dissecades pel vent,
d’una en una s’apilen,
com velles estores d’efímers colors,
d’una en una,
una tarda de tardor

 

El batec del bosc

M’he endinsat pel bosc
sentint els batecs del
seu cor, he vist com
s’obrien
escletxes de
llum davant
dels meus
ulls,
he acoblat sons
de vent
dins salts
d’aigua,
m’he adormit
damunt
del teu pit,
mentre el batec
del cor
sorprenia el meu
son,  
l’alè de llibertat ha
fregat el cos,
acaronant
les hores.

 

La terra


Murmuren
ràfegues de vent
sobre turons errants,enrere
han quedat els dies de pau
i assossec, ara el món plora,
la terra s’estremeix davant
perills
externs, i nosaltres
dependents d’aquesta terra
que
ens ha vist créixer,
seguim endavant,
amb els ulls
tancats i el cap sota l’ala,
hi ha la lleu esperança
d’instaurar
nous valors,

cedint aquestes hores a la mare terra,
amb la ferma actitut de voler canviar gestos
que l’emmalalteixen,
perquè recordem que nosaltres sense ella
no tenim
possibilitat de seguir caminant,
tanmateix ella sense nosaltres,
si pot seguir avançant

 

 

Tapís de tarda


Rere l’ombra del capvespre
l’horitzó rogenc fixa
guspires
de llum,
l’acompanyen finíssimes
gotes d’aigua que ha anat
teixint el vent,

teranyines de colors

formen aleatòriament
pinzellades d’ulls maragda,

tremolen, llisquen com

llàgrimes de vent al llindar

de l’horabaixa.

I es desborda la imaginació

travessa la llum, dissenya

nous paisatges,

pinta olis de verdor, sobre

el clar tapís de la tarda.