Siurana


Com un caminant de tants,

arribo a Siurana,
trepitjo la pedra mil.lenària,
enfilo per carrers insòlits,
travesso la contrada,
em sorprèn tènue, l’escletxa
per on s’hi aboca la llum.
Les veus del passat recolzen
les esquerdes de les velles
façanes, i deixen empremta
de la seva història.
Baix del penya segat, intàcte,
equilibrat, deleit als ulls dels
homes, el braç del pantà.


I més enllà, el cim.

La pedra roja que empara als
que amb destresa i esforç,
arriben assolir els cingles.
Benvolguda Siurana,
no t’esgotis mai.
No deixis que la mà de l’home,
esquerdi el teu esguard.

El meu avi


Alço la mirada al cel,
el núvol asimètric m’obre un calaix de la ment,
aquell on hi guardo les estones viscudes al teu costat,
encara recordo quan em deies:
la rossa nina! malgrat no ser rossa!
era l’evidencia d’una expressió carinyosa.

 

Els caps de setmana em veníeu a buscar,
l’avia i tu.
El cotxe, l’avantsala de la festa,
jo cantava cançons,
mirava el cel i quan
es feia de nit, comptava les estrelles.

Arribàvem a Arenys,
“El racó predilecte de Salvador Espriu”,
també el teu, avi.

Jo vaig aprendre de tu valors importants,
honradesa, generositat, senzillesa i respecte,
em vas ensenyar a admirar la natura,
a contemplar la bellesa de la mar blava,
a respectar les plantes i als animals,
petites ensenyances que van deixar empremta
en el meu inconscient,
em deies que no havia de tenir por,
que el que feia un altre també ho podia fer jo,
així va ser com vaig aprendre anar amb bicicleta, 
malgrat els meus temors,
em veies amb bons ulls avi,
sabies que ho podia fer,
la teva perseverança em donava seguretat.
Et donaves íntegrament a les necessitats
de la família,
el teu gest de bondat
el tinc sempre present,
i de tant en quan,
obro el calaix de la ment,
aquell on hi conservo les estones viscudes
al teu costat
avi.

Santorini

 

M’atrapen hores càlides a Santorini,
camino per carrers empedrats,
m’impregno de la flaire de mar,
façanes blanques, com casetes
de nines, vetllen  aquest espai,
en algun racó de l’illa el pintor
ens delecta amb belles pinzellades
de color.
Santorini encén flames de passió.
Dissenyo el verd dels teus ulls
sobre
el mar, traçant dolçament
una gamma de turqueses sobre
el blau,
imagino insistentment vivències
que només coneix la meva ment,
sentint com la brisa ondula els
cabells,
absorta de qualsevol
soroll que em
pugui pertorbar,
observant la bellesa de la mar,
escoltant la veu que m’ha semblat
parlar,  
sentint com es vessa per la pell,
una llàgrima de sal damunt la mar.

 

 

Neu a Prades 2011

La neu ha corprès la contrada,
la Vila roja s’ha tornat blanca,
boles de neu a la mà,
el tacte fred gela la pell,
un llençol sota els peus,
el plaer de sentir el cruixir
de les passes sobre la neu.
Arribem a la Plaça,
les teulades brollen d’aigua,
riquesa per el Baix Camp.
Les xemeneies no han deixat
de funcionar,
possiblement el fred de la tarda
geli els camins, i la nit mostri
el seu millor rostre,
d’estrelles
arrenglerades sota el cel,
l’endemà la matinada despertarà al Sol,
i l’escalfor apaivagarà el
possible gel de la nit.
l’hivern de la mà, no ens vol deixar,
resisteix
estoicament i s’aferra amb força,
a la Vila de la pedra roja.

 

Pertànyer a Llavorsí 2011

Desperta el matí a Llavorsí,
de camí cap a la Vall Ferrera,
escolto
una cançó del disc
“Llàgrimes de Sal”,
una melodia que parla del
silenci absolut,
del tot i del no res,
les hores detenen el temps,
les olors impregnen la pell,
el flaire de la muntanya inunda
tots els racons,
i s’acobla la musica amb el vent,
i de sobte aflora un pensament…
si en aquest precís moment
hagués de marxar d’aquí,
si em prengués el capritxós destí,
no em caldria res més del que
tinc, únicament saber que una
petita part de mi, li pugui
pertànyer a la muntanya de
Llavorsí


i

Granollers


Hi he tornat al cap dels anys,
amb la mirada adulta
que et dona el pas del temps,
m’he adonat de lo
diferent que resulten ser les coses
quan les vius amb
la ment d’infant,
i a cada pas em ve un record d’aquella època viscuda
a Granollers.
On jo hi veia grans distàncies, ara hi veig proximitat,
fins i tot diria que els carrers s’han escurçat.

Les tardes d’aquella època sortia d’escola i el que més
desitjava era veure al pare, assegut al petit despatxet,
al costat de l’obrador, amb la bata blanca tota enfarinada
i l’olor
de pastís que impregnava tot l’ambient,
i jo l’abraçava,
i em sentia segura.
La tarda es completava amb els jocs que inventàvem
una amiga i jo, al raconet de la rebotiga, on inclús
havíem rebut algun regany de la mare al veure’ns jugar
amb el telèfon, ens resultava divertit fer trucades a l’atzar
i cantar la cançó de moda, també recordo els caramels
que ens cruspíem, acostumaven a ser dels bons.
Davant  meu, com un portal de joc, s’obria la Porxada,
immensa, el seu sòl ens havia vist créixer, des de patins
fins a rodes de bicicleta i cordes per saltar, les columnes,
amagatalls dels jocs propis de la quitxalla.
Veig la pedra rogenca del cantó, segueix intàcte,
després de tots aquests anys, les estones que ens havia
vist saltar de dalt a baix.
M’adono d’alguns comerços que ja no hi són,
les entranyables botiguetes que formàven part de
l’essència de la Porxada.
Ca’n Trascó, La Cereria Mas,  jo m’hi passava estones
conversant,  gent amable i propera.
El record del Granollers d’antany, intàcte,
el somni de la nena de 9 anys,
s’abraça amb tendresa a la que ja s’ha fet gran.

 

 

Arenys 2006

 

M’enganxo als llençols fins que aboca

el primer raig, la llum em desperta,

el jardí és una pintura d’infinits colors,

l’aire suau mou els cabells, els núvols

juguen a fer formes.
No existeix cap racó per l’avorriment,
sobretot al mirar-ho amb ulls d’infant,
succeeixen tantes coses noves!
Els amics d’estiu, les passejades amb bici,
agafar pinyes dalt de l’arbre, jugar a la
xarranca, patinar, conversar a mitja tarda,
sentir com batega el cor quan s’apropa el
xicot que t’agrada, berenar amb la colla i
continuar jugant fins el vespre, caure mort
de son quan es fa de nit, així és la vida
d’Arenys de Mar, els estius tan estimats
de la meva infantesa.