Commonmisery

 Hem de recordar que, en les darreres eleccions palestines, la força vencedora (a Cisjordània i a Gaza, és a dir, al conjunt del país) va ser Hamas, però la pressió d’Israel sobre Occident va donar com a resultat que, finalment, l’Al Fatah governés a Cisjordània i que la franja de Gaza quedés governada per Hamas. La decisió, doncs, presa pels palestins a la primavera passada, va causar un gran malestar al govern de Netanyahu i els seus aliats occidentals, en un context geopolític de gran fragilitat a tota la regió.

Recordem el detonant: tres adolescents israelians, que vivien prop d’Hebron, una ciutat literalment dividida en dos pel mur de la vergonya que han construït els israelians a tota la regió, ven ser segrestats i, immediatament, el govern israelià en va culpar Hamas que, recordem-ho, mai no ha acceptat l’autoria del crim. El descobriment dels tres joves morts, setmanes després –i també després d’una violenta repressió a la zona, amb centenars de detinguts palestins- va donar com a resultat el segrest d’un jove palestí, veí d’una barriada de Jerusalem, que va ser mort, cremat viu.

A partir d’aquí, l’eficaç crueltat del govern israelià està fent la resta, escudats en la ineficaç (afortunadament, perquè la vida és un dret inalienable) pseudo-ofensiva de Hamas,  abundosament magnificada pel constant udol de les sirenes que avisen, a tothora i a tots els pobles i ciutats israelianes, del llançament dels petits cohets, normalment interceptats, però que obtenen el resultat de l’angoixa permanent dels ciutadans que habiten Israel, i que provoquen més odi i més desitjos de venjança contra els palestins.

Això és el que veiem constantment a les televisions, que obren sempre els espais de notícies posant com a titular la situació que es viu a la zona. La realitat, però, és molt més fosca i només alguns mitjans escrits han fet alguna “peça” amagada a les pàgines interiors o a les versions digitals, explicant el que s’amaga al darrere de tanta, tanta mort.

Compte amb el gas, que és explosiu

Els acords d’Oslo de mitjans dels anys 90  van concedir a l’Autoritat Palestina (AP) la jurisdicció marítima de les seves aigües fins a 20 milles nàutiques (23 milles) des de la costa, i això significava “les activitats de pesca, esbarjo i les activitats econòmiques” . És de suposar que aquestes activitats econòmiques inclouen la perforació, perquè en novembre de 1999, Yasir Arafat, president de la AP, va signar un contracte de explotació de gas, per 25 anys, amb BG (British Gas). I és que resulta que a començaments d’aquell mateix any, BP havia descobert un immens camp de gas, que va nomenar Gaza Marine, a una distància de entre 17 i 21 milles marines, les tres quartes parts del qual estaven situats en aigües palestines. Segons informa la web corporativa de BG, s’han explorat dos pous (només dos) i s’estima que poden tenir una producció d’un “trilió de peus cúbics”. No he fet els càlculs sobre la correspondència entre els peus britànics i els metres continentals, sí que adverteixo que el trilió anglosaxó correspon al nostre bilió, però en tot cas, és enorme. Una informació britànica assenyala que aquests pous estan valorats en 4 bilions de dòlars (ep, el bilió anglosaxó són cent mil milions continentals!, però, déu n’hi do)

De fet, tota l’àrea d’aquesta zona de la Mediterrània sembla que és un immens camp de gas natural, amb difícils delimitacions de a qui pertany què. Segons alguns mapes que he pogut mirar, la cosa va des d’Alexandria, en Egipte, fins a Turquía, i arriba fins a Xipre. Egipte, Gaza, Israel, Síria, Líban, Turquia i la part de Xipre en mans de Turquia. Uns i altres es barallen com gat i gos tot dient que “aquest tros d’aigua és meu” i com a resultat no fan res. Evidentment, BG no controla tota aquesta àrea, però sí la de Gaza.

Una informació publicada el passat dimecres, 9 de juliol, indicava que el ministre de defensa israelià havia admès que l’operació contra Hamas “tractava de dominar les reserves de gas de Gaza”.

La mateixa informació assegurava que, a començaments d’aquest any, l’AP s’havia reunit diverses vegades amb BG per a desenvolupar el camp de Gaza, amb la condició, per part de BG, d’excloure Hamas –i per tant els habitants de Gaza- de l’accés als diners que se’n derivarien. Però l’AP, que és molt múrria,  també va encetar converses amb la Gazprom russa. També se sap que hi ha hagut converses entre Rússia, Israel i Xipre, encara que es desconeix absolutament quin resultat han tingut.

Però jo apostaria que un dels resultats d’aquestes converses entre Rússia i Israel ha estat que el govern de l’AP veiés que tot plegat podia acabar amb una presa de pèl i segurament  per això que Al Fatah i Hamas finalment han arribat a un govern de concentració.  I també  és segurament per això que ara mateix estan morint centenars de palestins a Gaza, éssers humans que són només “danys col·laterals” de la cobdícia i el control de l’energia que mou el món.

El tramvia de Jerusalem

A Jerusalem hi ha una gran avinguda que segueix, fil per randa, la línia que van traçar a Oslo per decidir la partició de Jerusalem: l’Oest és israelià i l’Est és palestí. Per aquesta avinguda hi passa un tramvia, que acaba abruptament quan comença el barri palestí –relativament benestant- on van segrestar el xicot que va ser cremat viu. Al costat de l’avinguda, per la banda est, estan instal·lats tots els consolats estrangers. Israel té un cert component que podríem qualificar de “bipolar”: Tot i que les israelians consideren -fora de les decisions de l’ONU- que la capital del país és Jerusalem (seu del govern i del parlament israelians), les ambaixades continuen on eren abans de la partició de la ciutat: a Tel Aviv.  Decissions internacionals apart, no hi ha cap ambaixador que hagi renunciat a viure en la moderna, comercial, rica, luxosa, culturalment activa i sobretot, laica Tel Aviv, on els restaurants, cinemes, teatres, galeries d’art i botigues de luxe continuen oberts el dissabte. A Jerusalem, el millor que es pot fer un dissabte (si no s’és jueu ortodox) és anar-se’n, ni que sigui fent cua per passar el check-point i creuant el mur per anar a la veïna Ramallah, la laica Ramallah d’Al Fatah, on els joves beuen cervesa als bars i on els restaurants ofereixen marisc (prohibit per la religió jueva) acompanyat de l’excel·lent vi produït als Alts del Golan.

Doncs, bé, amb els ambaixadors instal·lats a Tel Aviv, els consolats són tots a Jerusalem Est. També hi són totes les seus de les ONG –Jerusalem és la ciutat amb més ONG de tot el planeta. Hi són absolutament totes-. Les ONG són importants per l’economia Cisjordana: per pur sentit ètic, gairebé tothom que hi treballa és palestí, i amb sous israelians –que tripliquen el salari mitjà palestí-. Només alguns directius són “expats”, expatriats europeus, que porten els seus fills a l’escola americana o al liceu francès –únics establiments instal·lats arreu del món, que proporcionen una continuïtat educativa a nens que canvien de lloc de residència cada dos  o tres anys-.

 Els expats de les ONG, pel codi ètic que assumeixen, tenen l’obligació de ser neutrals davant els conflictes amb els quals comviuen. Però ja fa anys que, a Jerusalem, els expats fan una soterrada “acció política”: han format un equip de futbol. I s’enfronten regularment als equips palestins. Normalment, sempre guanyen els palestins, per la raó biològica que són joves de vint anys, mentre que la majoria d’expats  ronden la quarantena i llueixen la típica panxeta cervesera pròpia de la seva provecta edat. L’any passat, com a final de curs, es van enfrontar els “europeus” amb un combinat palestí. I els europeus van decidir, amb tots els nassos, celebrar-ho en un “Area C”.  Les àrees C (que ocupen un 60% de la superfície de Cisjordània) estan sota el control absolut, civil i militar, d’Israel, els palestins no hi poden construir cases, i si tenen els camps en aquella zona, han de demanar permís cada vegada que hi volen accedir per tenir-ne cura. Per la collita de les olives, de vegades els donen tres dies de permís. Aquell dia, doncs, els expats van formar un comboi amb els seus cotxes, hi van anar amb la família, van treure les pedres grosses del mig del desert, hi van pintar les línies del camp, hi van muntar les porteries, van organitzar un pícnic en acabat, un ministre palestí va lliurar els trofeus i els militars israelians, que tenien una caserna a pocs metres,  no es van atrevir a aturar-los. Em sembla que van guanyar els palestins.

I, finalment, The Quartet

A la zona Est de Jerusalem, al costat dels consolats i les ONG, hi ha les oficines centrals de The Quartet. El “Quartet on the Middle Est”, el quartet de l’Orient Mitjà, és un invent que es va crear –a Madrid- l’any 2002, i que està format per les Nacions Unides, la Unió Europea, els Estats Units i Rússia, amb la finalitat exclusiva d’exercir la mediació en el conflicte entre Palestina i Israel. La seva utilitat és nul·la. Ningú no podria dir per a què serveix. Podeu fer una prova per confirmar la seva no-existència real: entreu a Google Maps, situeu-vos a Jerusalem i teclegeu “The Quartet on the Middle Est” per cercar el lloc on és situat. No hi surt. Sí que hi surt, en canvi, l’Hotel Ambassador, que és a 50 metres.

L’agost del 2007, al dia següent de deixar de ser primer ministre britànic, Tony Blair va ser nomenat “enviat oficial” del Quartet. Algú de vosaltres ha escoltat aquestes darrers dies alguna declaració de tan brillant personatge, amb tan alta missió pacificadora sobre l’actual conflicte?

Diuen, en canvi, fonts ben informades que la idea de BG de proposar a l’AP l’explotació dels camps de Gaza tot excloent Hamas, va sortir de l’excepcional cervell del senyor Blair. Al servei de Sa Majestat, com bon britànic. Mahmud Abbas va estar a punt de caure en el parany, tot traint el seu poble. Sortosament, va reaccionar.

Malauradament, hom té la sensació que mai no hi haurà pau a Palestina, mentre Gaza sigui palestina. Israel no acceptarà mai que Palestina pugui viure i prosperar amb dignitat gràcies al gas amagat sota les seves aigües.

Danys col·laterals.

(Fonts: web corporativa de BG, The Guardian, The Economist, Journal of Palestine Studies, Bloomberg, Blogger Round Table, Ad Fontes)