Ja hi tornem a ser. Ja s’ha posat en marxa una campanya per demanar que l’aeroport de El Prat es digui Lluís Companys. Agafem el rave per les fulles. Les fulles és que l’aeroport tingui un nom. El rave (perquè, efectivament, als espanyols els importa un rave) és que el Gobierno ha decidit que l’aeroport de la colònia catalana s’ha de dir Josep Tarradellas, exercint el poder d’AENA i sense consultar ningú.
Evidentment, el Gobierno ho ha fet per exaltar la transició, ara que es compleixen els 40 anys de la sacrosanta constitució. Si Barajas es diu, segons sembla, “Adolfo Suárez”, El Prat s’ha de dir “Josep Tarradellas”. Dos personatges amb molts clarobscurs, però que van protagonitzar un dels dos únics fets més o menys revolucionaris de la famosa transició: van reconèixer la legalitat republicana de la Generalitat –i, com qui no vol la cosa, implícitament estaven dient que la dictadura no podia tenir un reconeixement de legalitat- i la van reinstaurar, un any abans de l’aprovació de la constitució que encetaria oficialment la democràcia espanyola de la segona meitat del segle XX.
Hi ha pocs aeroports amb nom de polítics. D’entrada, tothom pensa en el Charles de Gaulle de París i el JFK de Nova York. Com que els espanyols fins fa poc no eren de viatjar massa, no s’han adonat que el Gobierno ha tingut fa uns dies una actuació que es podria considerar com a balcanització (normalment, els polítics espanyols ens acusen –o ens amenacen- de convertir Catalunya en els Balcans). Hi ha caigut a la seva pròpia trampa.
M’explico: la “guerra” dels Balcans continua ara per ara amb el nom dels seus aeroports. Grècia va posar “Aeroport de Macedònia” al de Tessalònica. Immediatament, el de Skopje va passar a dir-se “Alexandre el Gran” (sí, era macedoni!!). Els croats van batejar el de Zagreb com a Franko Tudjam, el seu primer president, que va arribar a dir coses com ara “Gràcies a Déu, la meva dona no és sèrbia ni jueva” (Croàcia va ser un país satèl·lit dels nazis i va massacrar la minoria sèrbia). Belgrad, abans, havia batejat el seu aeroport amb el nom del científic Nikola Tesla, croat però d’origen ètnic serbi. Kosova va anar una mica més enllà. L’aeroport de Pristina porta el nom de Adem Jashari, el fundador de l’exèrcit d’alliberament kosovar, perseguit per terrorisme fins el dia de la seva mort, a mans sèrbies.
Em sembla que queda clar –per si teníem cap dubte- que qui balcanitza Calalunya és el gobierno del Regne d’Espanya. I també queda clar que el Gobierno i el seu deep state (que va des del Borbó fins l’IBEX35, des dels militars a la cúpula judicial i etcètera) tenen gravat a sang i foc el mapa d’Espanya. Aquell mapa d’Espanya del 1852 que distingia entre la España uniforme o puramente constitucional i la España incorporada o assimilada (és a dir els Països Catalans). Espanya mai no ha tingut sentit d’estat, sempre s’ha considerat com un imperi, i actua imperialment en totes i cadascuna de les seves decisions.
I bé, arribats a aquest punt, estimades i estimats, em sembla que és sobrera la campanya per demanar que l’aeroport dugui el nom de Lluís Companys. Com que Pedro Sánchez va dir (em sembla que ho va dir el dia dels Innocents) que el “diàleg” havia de ser sempre dins de la Constitució, jo proposaria encetar una campanya per tal que el Gobierno publiqui una sèrie de decrets plenament constitucionals. Entre altres coses, i per posar uns exemples, podria decretar:
I, per acabar amb la celebració de la sacrosanta constitució espanyola i la modèlica transició, publicar tots aquests decrets el proper 19 d’abril. Per què el 19 d’abril, precisament? Perquè és Divendres Sant i un divendres sant del 1977 Adolfo Suárez va perpetrar el segon dels dos fets més o menys revolucionaris de la transició als quals em referia al començament d’aquest article: va legalitzar el Partit Comunista (ERC no seria legalitzada fins el mes d’agost). Va ser després de la matança d’Atocha i després que Santiago Carrillo es comprometés a no posar en qüestió la monarquia borbònico-franquista.
El miratge va durar poc.
La revolució encara està per arribar.
I la farem nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’aeroport d’El Prat ha de seguir sent d’El Prat i res més; i si no que li posessin Aeroport Pompeu Fabra que era el seu any i un nom gens controvertit entre els polítics nostrats. Però està clar que la “qüestió de noms” amb els exemples que poses és estrictament per marcar poder i territori.