Commonmisery

Soledat Balaguer

2 d'abril de 2017
0 comentaris

Espanya, o l’ADN imperial

 

L’últim episodi grotesc de la diplomàcia espanyola –Espanya tindrà dret de vet sobre les decisions que prengui el Regne Unit sobre Gibraltar- ens dóna una pista molt aclaridora sobre el que és l’autèntic problema d’Espanya: mai no ha tingut sentit d’Estat o, millor dit, mai no ha entès el que significa ser un Estat. Senzillament, Espanya sempre s’ha vist a si mateixa com un Imperi, ho porta en el seu ADN. Mai no ha acceptat que ja no ho era i considera com a “seves” les antigues possessions perdudes. Passa amb Llatinoamèrica i passa amb Catalunya. És la primera a condemnar l’ultima actuació de Maduro, i es troba que el primer que diu el líder opositor veneçolà –que hauria de ser el millor amic del govern espanyol, segons sembla- és que la taula de diàleg que lidera Zapatero no serveix de res. Zasca.

Deu anys després de perdre les darreres colònies, que va servir per fer aflorar una meravellosa generació de grans escriptors espanyols, Eduardo Marquina va publicar una obra de teatre titulada En Flandes se ha puesto el sol. Feia 400 anys que Flandes no era espanyola, però explica molt bé el desemparament espanyol,  que no han pogut superar.

Amb l’episodi de Gibraltar i el Brexit, la diplomàcia espanyola ha inflat el pit. Quin èxit!!! Millor que Perejil. Pensen que els espanyols són tan rucs que no s’adonaran de l’intercanvi de favors: la UE els dóna  el vet sobre Gibraltar i a canvi Espanya es compromet a no vetar l’entrada d’Escòcia a la UE (vegeu l’aclaridor editorial de Vicent Partal sobre Escòcia i Espanya i comprovareu la magnitud de l’error espanyol). L’honor imperial espanyol està salvat. A la UE encara riuen, i el que riurem tots plegats.

L’ADN imperial espanyol va ser propiciat durant segles perquè oficialment les colònies mai no van ser considerades amb aquest nom: eren províncies, formaven part d’Espanya perquè eren Espanya. Els que ja tenim una edat recordem aquelles reunions franquistes dels procuradores en Cortes on sempre sortien a la foto els representants de les “quatre províncies” africanes, amb les seves xilabes  blanques.  En el seu ADN imperial, doncs, tant és el Sàhara com Catalunya. Províncies espanyoles.

Al llarg de la història, els Estats van viure de manera molt diferent el desmembrament dels seus imperis. La Gran Bretanya es va afanyar a crear la Commonwealth, la “riquesa comuna” (i si aquest bloc es diu Commonmisery és perquè desgraciadament, la humanitat comparteix, sobretot, la misèria). Encara ara, el cap d’Estat de Canadà i Austràlia és la reina britànica. Londres confia en la Commonwealth com a sortida als seus productes que tindrà més difícil vendre a Europa, però ja veurem si països tant potents com l’Índia o Nigèria s’hi avenen, perquè es possible que no vulguin córrer el risc de perdre un mercat europeu de 500 milions de persones.

Putin somia amb ser el nou tsar de totes les Rússies i “recupera” Crimea –que Khrushov va cedir a Ucraïna en els anys 50- perquè la noblesa russa abandonava Sant Petersburg i anava al paradís de la península del sud. Turquia pensa en la recuperació de l’imperi otomà, i també ho fa ISIS, que vol restituir el califat a l’antiga Bagdad (sembla molt clar que els creadors d’ISIS són antics militars del règim de Saddam Hussein). Aquí estem davant del doble joc perillosíssim que ens ha portat al que ja és –no ens enganyem- la tercera guerra mundial.

El cas més semblant a l’imperialisme espanyol és França, que es va inventar els “territoris francesos d’ultramar” que envien diputats a l’Assemblea Francesa i són considerats (amb molta autonomia) part de la República Francesa. Tot i que fa només una setmana, a la Guyana, va haver una vaga general per la desídia francesa i han hagut d’anar corrents a apagar focs, a un mes de les eleccions generals més complicades de la història francesa de les darreres dècades.

Amb Espanya, doncs, no hi ha res a fer. El seu ADN imperial l’impedeix d’entendre el que està passant a casa nostra. Som una província, com ho era Cuba, que va demanar a Espanya un govern autònom de veritat i, com que Espanya va dir que no, al cap d’uns mesos es va trobar amb la independència cubana. Encara no ho ha entès. No ho entendrà mai. És una qüestió d’ADN.

Vist, doncs, des d’aquesta perspectiva, hem de ser optimistes. Una bona part de la superfície del planeta eren províncies espanyoles. I ja no ho són.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!