Fa uns anys, en un congrés a Ouagadougou, la representant de Moçambic, amb qui tenia bona sintonia, s’exclamava: “He trigat quatre dies en arribar. Perquè m’he negat a anar de Moçambic a Lisboa, pujar fins a Paris i baixar fins a Burkina. I a l’Africa és molt difícil viatjar d’un país a un altre sense passar per l’antiga metròpoli colonial. Vint mil quilòmetres contra dos mil”. Parlem de la súper necessària, segons sembla, ampliació del Prat? Parlem-ne.
Primera dada: les terres fèrtils del planeta només representen el 7% del total. Mireu els informes d’Intermón-Oxfam per veure com estan canviant de mans una bona part d’aquestes terres. Els fons voltor no només inverteixen en pisos. Els primers en la carrera per la terra fèrtil son els xinesos i els àrabs. Els holandesos també estan ben posicionats, però cal tenir en compte que els Països Baixos son la seu de multitud d’empreses pantalla, al mateix nivell que l’estat de Delaware del EEUU. La City de Londres va a la seva, com sempre. Panamà i altres són un esquitx en el panorama de l’estafa global.
Segona dada: a Catalunya hi ha 0’19 hectàrees de terra fèrtil per habitant. La mitjana europea és 1’19 hectàrees. Som absolutament deficitaris en cereals, que venen en gran part d’Ucraïna, per exemple, i aneu comptant les tones de combustible per arribar fins aquí, i que serveixen majoritàriament per engreixar els porcs que després exportem, quan ja han deixat aquí els seus pixats (perdó, siguem políticament correctes, els seus purins) que enverinen una gran part dels nostres aqüífers. No només, que també, es tracta de la diversitat de la zona de La Ricarda, que s’ha de preservar, com totes les zones humides del planeta, és que també s’han de preservar les carxofes d’ El Prat. Un bon amic em deia l’altre dia que “parlar de sobirania alimentària em recorda l’autarquia franquista”. Doncs, no. Parlar de sobirania alimentària és posar les bases de la supervivència del planeta. Que una servidora té al seus prestatges el “Segon Informe del Club de Roma” que, als anys setanta, ja proclamava la necessitat absoluta del creixement zero.
I ara, més enllà de les comparacions ridícules amb l’aeroport de Barajas (quan deixarem de banda allò de “ i tu, més” i deixarem de tenir mentalitat de masovers o, si ho preferiu, quan deixarem de ser súbdits i exercirem de ciutadans?) parlem de la necessitat aeronàutica de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Els qui seguiu, benèvolament, aquest dietari de resiliència que he començat fa poc dins del meu vell bloc a Vilaweb, sabeu que barrejo anècdotes personals amb fets que poden donar lloc a petites reflexions universals. Us confessaré, doncs, que el que més m’agrada de Brussel·les, a part del museu Magritte (avís per a navegants, no sóc tintinaire: Astèrix forever!) és el supermercat del seu aeroport. És fantàstic, amb quilòmetres de prestatgeries plenes de xocolata. L’aeroport, en si, és horrible i depèn d’on et toqui aparcar i si has de passar d’una terminal internacional a una d’europea pots haver de caminar durant hores sense cap tapis roulant que t’ajudi una mica. Però és un lloc imprescindible entre els grans aeroports internacionals. Com Londres, Frankfurt o Paris. Alguns són autènticament internacionals, d’altres exposen la seva influència dels antics imperis. És el cas de Barajas, que podria resultar imprescindible per anar a Iberoamèrica, tot i que més d’una vegada he trobat vols molt més econòmics a partir d’Amsterdam (i el chardonnay xilè de KLM està molt bé, per cert). I et pots trobar que per anar a Izmir és millor passar de Vueling amb escala a Istanbul i fer escala a Munich amb Lufthansa. Vull dir, que no es tracta tant de tenir moltes pistes per fer vols porta a porta, sinó de signar acords de connexions ràpides i eficients amb les companyies que et poden portar, amb qualitat i bon preu, a l’altra punta del món. I et porten a l’altra punta del món perquè recullen clients de molts altres llocs. Això seria, sí, un hub. El que volen fer a Barcelona, sense adonar-se que tot el peix ja està venut. Entre d’altres coses perquè de sobte ens hem adonat que amb Zoom, Meet, Jitsi o el que vulgueu, fins i tot amb una videotrucada de telegram, ja en tenim prou. I que només, només, de tant en tant, quan necessitem de debò mirar-nos als ulls i sentir-nos humans, agafarem un avió, si és necessari i imprescindible. Dit una altra manera: la idea de convertir El Prat en un hub arriba vint anys tard. Ja no serveix.
Sembla que no ens hem assabentat, i mira que ens proclamem europeus, que la UE està posant en marxa, de nou, els trens de nit. Sí, allò del Talgo d’abans. Els que tenim una edat ens recordem de les papallones a l’estómac que ens produïa pujar al Talgo (“voldran els senyors que els faci el llit ara o potser més tard”?) sopar en el restaurant amb estovalles de fil (quaranta anys abans que es posés de moda aquest xorrada de l’slow food, és a dir menjar com Zeus mana, senzillament) i el discret toc a la porta “Bon dia, arribem a Paris en 30 minuts”. La Unió europea, doncs, torna als trens de nit entre capitals, senzillament perquè un tren contamina molt menys. I es planteja prohibir vols entre ciutats que estiguin a menys de tres hores en tren. Tres hores? De la quarantena de vegades que he anat a Paris, em sembla que només una o dos he agafat un avió. Es triga el mateix anant en AVE, entre altres coses perquè no t’has de desplaçar als afores, ni has de ser a l’aeroport una hora abans i quan arribes a destí et trobes al centre de la ciutat i ensumes l’aire, perquè cada ciutat del món fa una olor diferent, i dius, sí, ja hi torno a ser, i deixes la maleta a l’hotel i surts corrents a prendre un kir royal al Deux Magots o te’n vas a llegir el Libération al cafè de Flore, on una vegada un amic poeta del grup Oulipo em va presentar la Marguerite Duras.
I, ja de pas, esmercem els nostres esforços econòmics en fer funcionar bé els ports de Tarragona i Barcelona –agilitzant, per exemple, les duanes, triguem 3 dies més que Rotterdam en despatxar un container, segons la mateixa memòria del Port de fa quatre o cinc anys- perquè en la ruta que passa per Suez, porta d’entrada a Europa des d’Àsia, arribar a Catalunya significa entrar a Europa tres dies abans i mil tones de combustible diàries menys que entrant per Rotterdam.
El que queda clar és que no tenim diners per fer-ho tot, i menys encara perquè seguim en mans de la corte borbònica. Però, ja que tenim a casa un govern que és evident que no està per fer la revolució que faria falta, com a mínim que abandonin els seus aires de Chicago boys i adoptin algunes idees keynesianes, com ara allò de que el capitalisme és l’organització deliberada de l’escassedat. Però em temo que ni d’això seran capaços. Aix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!