No hem avançat res des dels temps d’Orwell, que observava, incrèdul, com durant la guerra els catalans eren incapaços de posar-se d’acord i anar tots a l’una, sí, en la guerra dels tres anys (que els espanyols s’obstinen a anomenar guerra civil, quan no ho va ser, perquè en gran part va ser una sublevació feixista contra els catalans). Jo sempre dic que una de les característiques més nostrades és que tres catalans són capaços de crear quatre partits, i així ens va, que a les darreres eleccions hem perdut uns 600.000 vots, i que ens dediquem, ara mateix, a llençar-nos el 52% pel cap, i a la roda de l’hàmster de creure en el diàleg (que no en la negociació, que és un concepte molt diferent) basant-se en allò de l’amnistia i el referèndum pactat, que vol dir continuar demanant permís als amos, oblidant que ja vam fer un referèndum i que fer-lo no és delicte, i per tant només cal proclamar la independència, publicar-la i obrir les portes de les presons. Ai, ui, no, que potser prendríem mal.
Em vaig negar a veure el segon lliurament de la sèrie que ens ofereix TV3 sobre el judici, perquè vaig trobar pornogràfic el primer capítol (algú ens hauria d’explicar qui, i en quines circumstàncies, i amb quines autoritzacions es van gravar escenes dels presos polítics dins de les presons). I dic pornogràfic perquè apel·lava als sentiments més primaris, desarticulant qualsevol intent de reflexió entorn al fet que estàvem veient la degradació total de la necessitat d’un debat ideològic que conduís a una acció conseqüent amb el resultat. Ni presoners ni advocats es van posar d’acord en una defensa unitària i, encara ara, quan comencen a donar-se les possibilitats d’arribar a la justícia internacional, cadascú tira per la seva banda, com ens advertia fa només dos dies Neus Torbisco, en comptes de construir una resposta única i absolutament sòlida, tot i saber que tenen al seu abast els advocats internacionals més experts en dret internacional. El “nosaltres sols” és un altre dels mantres que perviu des dels temps d’Orwell. Que en som, d’espavilats.
En el meu entorn –que abasta, políticament parlant, de Junts a la Cup- em trobo amb freqüència algunes posicions polítiques curioses, i parlo de gent que s’autoanomena independentista i que tenen, en general, un nivell cultural per sobre de la mitjana. Una d’elles és de la mena de “que m’expliquin quin país volen fer, perquè si és un país liberal-conservador no m’interessa la independència (també pot ser a l’inrevés, el que no volen és un país “socialista”)”. Quan intentes explicar que es tracta de ser independent per poder construir el país que decideixi la majoria perquè, si no és així, segur que seguirem dins d’un estat que no només és liberal-conservador, a tot estirar, sinó també maltractador de mena, es tanquen en banda. I si dius “doncs actua, fica’t, opina, no et limitis a queixar-te” es tanquen en el “no, jo vull saber quina mena de país tindrem”. Hàmster total.
Després hi ha els que s’exclamen per la violència. Depèn de la ideologia, la violència és una cosa o una altra. Sóc d’una generació que no ha viscut de molt aprop les bales de foam, però puc assegurar que alguna vegada vaig passar pel terror més absolut en veure avançar cavalls immensos a tot galop, muntats per “grisos” decidits a atacar-nos a cops de porra i aconseguir fer-nos caure sota aquelles pobres bèsties de 500 quilos, tan terroritzades –i, per tant, perilloses- com nosaltres. També sóc d’una generació en què llençar un còctel molotov en una manifestació era normal, com continua essent normal en totes les manifestacions que es fan i desfan, i mireu, sinó, les armilles grogues franceses o els incendis de camions de fruita murciana a les autopistes franceses que s’han produït durant dècades. Però ara resulta que un benvolgut membre de la CUP, fa un parell d’anys em va mirar posant els ulls com taronges quan li vaig dir que el problema d’ara era que les ampolles de cocacola ja no són el que eren. Què vols dir, em va preguntar, astorat. Doncs que el vidre amb què les fan ara és molt més prim i segurament et pots cremar més fàcilment quan l’encens i el llences, li vaig explicar. Ni se l’havia passat pel cap la possibilitat d’una manifestació amb còctels molotov. I fa unes setmanes, es va organitzar una de ben bona per un –un!- suposat còctel llençat contra un cotxe de la guàrdia urbana de Barcelona i van haver d’inventar-se no sé quina cosa d’anarquistes italians. Per l’amor de déu, algú s’ha llegit alguna vegada una biografia de Ghandi o de Mandela? La violència és que hagi d’existir el Banc dels Aliments, i també que cada setmana detinguin o enviïn a judici una vintena de persones per haver format part del Diplocat o alguna cosa semblant. Com deia aquell poeta carrincló (em sembla que es deia Campoamor) que ens feien aprendre de memòria a escola. ¿Qué es violència? ¿Y tu me lo preguntes? Violencia eres tu. Val, ell deia poesia, no violència, però el vers era igualment horrible.
Una altra posició, també molt comuna, és que es neguen a acceptar que la independència pot comportar un risc físic, segurament limitat, però real. Només fa uns dies en Marius Carol, exdirector de La Vanguardia, explicava que a finals de setembre del 2017, pocs dies abans del referèndum, Mariano Rajoy el va trucar per telèfon –sí, el president del Regne no volia parlar amb el president de Catalunya, però en canvi trucava directament als directors dels diaris- i li va dir, cito de memòria, que no te preocupes, Mario, no enviaremos tanques para entrar por la Diagonal, cosa que va alarmar immediatament el periodista perquè volia dir, si més no, que alguna mena de proposta similar havia estat en algun moment sobre la taula. Cal explicar que fins i tot les independències més pacífiques que s’han fet en els darrers decennis del segle XX han tingut un cost limitat de morts?. Que sempre hi ha riscos? Que va ser un miracle que l’1 d’Octubre no hi hagués un sol mort? Ah, no, diuen, si hi ha el perill que hi hagi morts, no podem declarar la independència. Val, d’acord, doncs no surtis de casa, perquè hi ha el perill que et caigui a sobre un dels geranis que hi ha al balcó del tercer primera. Viure comporta un gran risc, al final t’acabes morint, i val més que moris en un estat lliure. Per estadística, tens més possibilitat de morir per un gerani. O de què estem parlant, sinó? Viure és prendre partit (per cert, abans de Txarango ho va dir Gramsci).
Però l’estat espanyol comença caminar per un atzucac, perquè ha aconseguit desfer-se de la serp que covava els ous dins del si d’un partit suposadament demòcrata i ha deixat anar els rèptils que sempre hi eren. I ara resulta que aquests rèptils es giren en contra d’ells mateixos. Quan em van venir a buscar a mi, ja no quedava ningú per defensar-me. Les eleccions del 4 de maig a la capital del seu estat és un momentum dels que caldria treure fruit. Perquè quan, al 2016, la senyora Monasterio, en una conferència del president Puigdemont al Fòrum Europa, es va aixecar i va dipositar unes manilles sobre de la taula davant del nostre President, era l’avançada de les cartes amb bales d’aquesta setmana. I ningú no va dir res. Primer van venir a buscar els comunistes, però no vaig dir res, perquè jo no era comunista. Els ous que va covar la serp s’han fet grans i poden destrossar aquest estat que s’embolica en banderes i ja no amaga la seva autèntica natura d’ “internacional cristoneofascista”, en definició de Juan José Tamayo. Només cal que tinguem el valor de no embolicar-nos, nosaltres, en excuses. I, amb tot el respecte per presoners i exiliats, l’amnistia i la taula de diàleg, com a única reclamació, són excuses per no afrontar la realitat.
Si m’ho permeteu, crec que una bona part de la nostra gent està sota la síndrome de l’unamunisme. Us ho explico. A l’octubre del 1936, el general Millan Astray va pronunciar un discurs en el que va dir, literalment: “Mueran los intelectuales. ¡Viva la muerte!” El 12 d’octubre de 1936, l’intel·lectual basc i rector de la universitat de Salamanca Miguel de Unamuno li va replicar: “Venceréis, però no convenceréis”.
85 anys i un milió de morts després, molts dels nostres compatriotes estan fent seva la frase d’Unamuno. I, com van fer molts dels nostres pares i avis, acoten el cap. Les serps ho saben. La resta de l’estat, també.
Depèn de nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!