El mail desolat enviat pels Amics de l’Òpera de Girona, destinat als “malaurats aspirants a espectadors d’Otel·lo del divendres 9 d’abril al Liceu”, que va arribar el dimecres a les set de la tarda acabava amb un “Comentari al marge: Tot i que respectem i acatem les mesures preses, no entenem que per un dia no s’acompleixin els terminis que la mateixa Generalitat havia publicat oficialment. I si és important controlar els divendres, i recordem que fa més d’un any que estem en pandèmia, algú ho podia haver pensat abans de decretar la normativa vigent aquests darrers dies, que incloïa el dia 9-IV”.
Sóc una de les afectades per la decisió. La meva primera òpera en un any! Durant el confinament de la primavera, els Amics gironins ens van cuidar molt. Cada setmana rebíem un correu, amb vídeos de fragments d’obres, per gaudir i compartir la nostra amistat operística des de la distància imposada. (Jo vaig tenir la sort afegida que el meu amic Joan Jordi va estar enviant fragments de música durant 46 dies seguits!!!). Si, quan vivíem en la normalitat d’abans, cada vegada sortien des de Girona cap al Liceu dos autocars de seixanta places ben plens –amb gent que arribàvem de totes les comarques veïnes- per aquest divendres estava previst que els autocars de 60 places serien ocupats per trenta persones. I la nostra entrada ens serviria de salconduit, un cop de tornada a Girona, per arribar fins a casa, si ens trobàvem amb un control, perquè segur que faríem tard al toc de queda. Fins i tot ens havien aconsellat que anéssim abrigadets, perquè la ventilació reforçada del Liceu et feia passar una mica de fred.
Però la cultura, com sempre, ha estat traïda, i curiosament al Liceu es representava la penúltima òpera que havia compost Verdi, on la traïció es consuma amb els ingredients més acurats (amb aspectes racials inclosos). La mateixa traïció que perpetra el govern, de manera continuada, inexorable i contundent, a la cultura, sigui aquesta en la forma que sigui, i que a més, afecta sobre tot a allò que tothom anomena “el territori”. Que vol dir, purament i senzilla, els milions de ciutadans que no vivim a Barcelona. Fins i tot les entrades al Liceu porten impresa la menció “Territori”. Perquè, és clar, els que no som barcelonins som uns éssers especials, com l’Otel·lo “moro” de la Venècia shakespeariana, i estem marcats a sang i foc per ser del “territori” una terra de ningú que mereix, segons sembla, una consideració especial. Fixa’t, quina cosa, existeixen uns no-barcelonins que volen anar al teatre o a un concert. Que fins i tot organitzen concerts al seu “territori” (l’Strenes, de Girona, també s’ha vist afectat, per citar només un dels espectacles que també se m’han tornat inassolibles, perquè es celebra a la comarca del costat). Són tan prepotents que encara no s’han assabentat que, com que els concerts d’Ibercamara a l’auditori de Girona són molt més econòmics que els del Palau de la Música barceloní (ja se sap, els “moros” venecians, pobrets..), quan vivíem en la normalitat molts barcelonins s’hi abonaven a Girona, que els del Cap i Casal se les saben totes i són molt espavilats, no com els que vivim al “territori”.
La traïció a la cultura ha desesperat, novament, tothom. En 24 hores els actors, músics i productors de tot el país han començat a demanar un “Salconduit cultural”: si tens una entrada, tens dret a utilitzar-la, perquè és una activitat segura. Amb distància, mans, mascaretes i ventilació i tot el que vulgui l’autoritat incompetent i provisional. Perquè resulta, ves per on, que una bona part de les activitats culturals del país s’omplen de públic que ve… de tot el país. Ves quina sorpresa, no ho hauríem pensat mai, això.
I sí, tots nosaltres som conscients que la situació és greu, que el desori dels vaccins a Europa, al Regne de les Espanyes i a Catalunya és monumental, que l’ocupació als hospitals està a unes setmanes d’arribar al límit, tot això ho sabem. Com també sabem que la destrucció de l’economia no fa sinó augmentar la pressió sobre els nostres governants… i que cada cop hi ha més gent que passa gana. Però reivindicar la cultura no és elitista (sisplau, gent del govern, per una vegada mireu els títols de crèdit al final d’una pel·lícula, i és només un exemple, per saber quants ciutadans i les seves famílies depenen del sector de la creació). Reivindicar la cultura, practicar la cultura, és, segurament, la manera més fàcil de superar el test mel·liflu sobre “salut emocional” que ens proposa el CatSalut.
No sé quina seria la persona idònia (Aragonès, Samper, Vergés?) per interpretar el “Credo” de Iago en aquesta pandèmia.
Dalla viltà d’un germe o d’un atòmo vile son nato. Son scellerato perchè son uomo, e sento il fango originario in me.
No traïu la cultura, sisplau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!