Commonmisery

Soledat Balaguer

18 de març de 2021
0 comentaris

Dietari de resiliència (4) – Els colors de l’incendi: no diguis res

 

 

 

Fa anys que tinc el costum de llegir dos llibres alhora, intentant que siguin de gèneres diferents –assaig i novel·la, normalment. La poesia és un punt i apart. Per posar un exemple fàcil d’entendre: per empassar-se dos quilos de Piketty no hi ha res millor que una de les obres negres, negríssimes, del noruec Jo Nesbo.

Ara fa un any, però, que em va sobtar una coincidència temàtica inesperada. Em vaig trobar llegint El misteri de l’habitació 622, de Joël Dicker, i el M’explico de Carles Puigdemont, quan em vaig adonar que en el fons estava llegint el mateix llibre: un thriller on les mentides, les traïcions, els acords incomplerts, les declaracions d’intencions enganyoses, les reunions secretes, les presències i les absències eren molt similars, ja fos en la conspiració del banc suís de Dicker com a la plaça de Sant Jaume.

Ara m’està passant una mica el mateix. Per una banda, estic llegint Couleurs de l’incendie, de Pierre Lemaitre, la segona part de la trilogia Les enfants du desastre, que he recuperat en Livre de Poche. També havia arribat tard al primer dels llibres, que només vaig conèixer fa un parell d’anys: Au revoir, là-haut va guanyar el Goncourt el 2014. Al mateix temps, estic llegint, molt més lentament perquè és un llibre molt dur, No diguis res, que sembla que és el la història definitiva sobre el conflicte irlandès, de Patrick Radden Keefe. A primera vista, ambdues obres no tenen res a veure. Però curiosament m’estic retrobant que tant l’una com l’altre em porten, d’alguna manera, a l’actualitat més rabiosa i rabiüda de la vella pell de brau.

En el llibre de Lemaitre, situat als anys 20 i 30 del segle passat a França, les perfídies dels poderosos, els financers que es serveixen de polítics i propietaris de diaris per aconseguir els màxims beneficis, comprant lleis i voluntats, tramant venjances caïnites per esfondrar l’adversari, i menyspreant l’amenaça nazi que comença a escampar-se, quan no aprovant-la per contenir el “comunisme” de la classe obrera que intenta sobreviure en un país encara destrossat per la primera guerra, s’assembla sospitosament al malson actual del país de les targetes black, els ertos malpagats, els contractes de venda d’armes i construccions de trens d’alta velocitat amb els amics emèrits i els fons voltor que pertanyen o gestionen alguns noms coneguts i alguns testaferros desconeguts.

La història d’Irlanda dels anys de plom (the troubles, en diuen genèricament) s’ha de posar en el context històric dels anys 70, quan la lluita per la independència de les nacions tenia gairebé sempre una connotació de caire “militar”. Irlanda o Palestina i, a les Espanyes, ETA, el Polisario, el MPAIAC canari de Cubillo i, a casa nostra, el Front o, posteriorment, Terra Lliure. Però el que crida més l’atenció del llibre, més enllà de l’extrema violència dels uns i els altres, difícil de pair amb els ulls d’ara mateix, és l’actitud del govern britànic, que aquest sí que podria ser, en principi, una democràcia plena, d’arrels centenàries. Fa feredat conèixer les reaccions i les frases de Margaret Thatcher, quan Bobby Sands, que havia triat jugar el joc de presentar-se (i guanyar) un escó a Westminster, va ser empresonat i, junt amb altres companys, va començar una vaga de fam perquè el govern britànic els va retirar l’estatus de “pres polític” (sí, a la Gran Bretanya existia un estatus especial). Tot i que la van advertir del problema que representaria per al seu govern la mort de Sands, Thatcher no va cedir: “No estem disposats a considerar la categoria especial per a certs grups de persones que compleixen condemnes per un delicte. Un delicte és un delicte, no és política”. La similitud de la frase amb les que, gairebé a diari, estem sentint a membres del Gobierno, la judicatura, el deep state i els mitjans de comunicació d’Espanya, em va provocar, en llegir-la, una basarda insuportable. Més de cent-mil persones van assistir a l’enterrament de Bobby Sands.

Mentre continuo avançant en la lectura de Say Nothing, intento esbrinar el perquè d’actituds semblants entre els governs britànics anteriors i el règim espanyol del 78. I crec que hi ha una dada clau, que pocs consideren en profunditat: britànics i espanyols comparteixen dues característiques: per una banda, el nom oficial de la Gran Bretanya és United Kingdom, Regne Unit. Per una altra, a l’ADN de totes dues tradicions històriques es dóna la circumstància que mai no s’han sentit plenament com un estat, a l’ús de les definicions modernes que podrien encaixar en la paraula estat. Tots dos es consideren, es continuen considerant, un imperi, tenen mentalitat imperial. La llengua “comuna”, la conquesta, la religió “pròpia”, la creu i l’espasa… més enllà de la història, el “dret de conquesta” espanyol o la deriva suavitzada que suposa que la reina d’Anglaterra sigui encara el cap de l’estat de molts països que conformen la petja perenne de l’imperi, la Commonwealth (denominació que, en bona part del món, hauria de ser canviada per la de Commonmisery) Pot ser simbòlic, però el diari més important de l’India és The Times of India. I els bancs i les grans empreses de les antigues colònies són les mateixes que són a la City, de la mateixa manera que el Santander, El BBVA o Telefònica tenen la major part del seu negoci (i les seves societats offshore) a Llatinoamèrica.

Els “acords de divendres sant” van portar la pau a Irlanda a finals del 90. Allò sí que va ser una taula de negociació, on es va signar, entre altres detalls, que l’estatus constitucional d’Irlanda del Nord “vindrà determinat pel desig democràtic de les poblacions d’Irlanda del Nord i de la República d’Irlanda”. El Brexit i el fet que, per primer cop, la població catòlica tingui més presencia que els anglicans poden suposar en un temps no llunyà un canvi d’estatus en el territori, com ho pot propiciar a Escòcia per altres raons. I l’estat democràtic britànic intentarà que no passi però, aquesta vegada, no hi haurà presos polítics en vaga de fam a la presó. Aquesta és la diferència amb les restes polsoses de l’imperi espanyol: la Gran Bretanya se’n sortirà, però no estic tan segura que el Regne d’Espanya sigui capaç de fer-ho. La descomposició és evident, s’està fent palesa a cada hora que passa i Boris Johnson i els Comuns tenen una categoria intel·lectual molt superior als representants espanyols.

Irlandesos i escocesos no hauran de practicar la desobediència civil, entre altres coses perquè desobeir significa acceptar que hi ha algú superior a tu que et pot donar ordres. Escocesos i irlandesos no desobeiran, sinó que faran us d’allò tan senzill com és exercir la seva sobirania. El gran problema català és que no ens hem desempallegat del llenguatge autonòmic. Aquesta legislatura l’hauríem d’aprofitar per canviar el nostre marc mental imposat per l’imperi, perquè serà l’única manera d’aconseguir que els polítics ens obeeixin. També podríem aprofitar per recordar que nosaltres som els que els hem firmat el contracte de feina: els nostres polítics cobren perquè nosaltres som els amos, no a l’inrevés.

Els que em coneixen saben que sóc fan d’Etienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne que fa uns cinc-cents anys va dedicar la seva curta vida a escriure contra la tirania. Hi ha una frase seva que estaria bé de col·locar com a pancarta a la plaça de Sant Jaume, en l’exercici de la nostra sobirania i fent cas omís a les sentències condemnatòries dels espanyols:

Soyez résolus de ne servir plus, et vous voilà libres.

 

 

 

 

.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!