Ha tornat a ploure fang del Sàhara i aquesta vegada ha vingut acompanyat de la notícia que s’havien trobat rastres radioactius en la sorra analitzada. No ens alarméssim pas: amb la resiliència que anem acumulant, ja no ve d’aquí. Sobretot perquè sembla que es tracta de petites partícules de cesium-137, que és ben present a la nostra vida quotidiana: s’utilitza normalment en radioteràpia i sembla que es semi-desintegra en uns 30 anys; els malalts afectats n’eliminen una part a través de l‘orina, i d’aquí passa a les clavegueres i, per tant, es pot trobar en petites quantitats fins i tot a l’aigua que consumim.
Una altra cosa és el perill que generen quan es produeixen accidents nuclears. Els noms de Txernòbil i Fukushima quedaran per sempre a la nostra memòria col·lectiva. La bona notícia, resilients, és que les màscares que ens protegeixen de la covid, molt segurament també juguen un paper en la protecció de la pols del Sàhara. En tot cas, en podeu trobar detalls a l’informe de Acro (associació pel control de la radioactivitat de l’oest, francesa). Però, en canvi, sí que hauríem de parar atenció a la pervivència de la perversitat humana, perquè ens afecta a tots, tothora, i de manera permanent i inalterable.
Ho recordo perfectament: era la primavera del 1971, amb el meu company vam arreplegar estalvis i vam agafar uns dies de vacances per fer un viatge de somni: travessar una bona part del desert del Sàhara. He recuperat de la biblioteca el mapa 153 de la Michelin, “Afrique nord et ouest”. L’únic mapa que conec que assenyala curosament tots i cadascun dels pous d’aigua: “Tin-elki, bonne à 4m”, ”Meniet, bonne à 8m puits dangereux”. Cada dia anava assenyalant el nostre recorregut. Sí, havíem passat per In Ecker, en el Tassili. Just després de Tamanrasset. I també per Reganne, a l’Adrar, a l’oest d’In Salah. No puc recordar on va ser que, de sobte, al costat de la pista que anàvem seguint, vam veure unes tanques de filferro, de no més de dos metres d’alt, on, de tant en tant, hi havia un signe poc conegut –una cara amb màscara de gas, amb la paraula danger-. Un parell de quilòmetres més enllà, el filat abandonava la vora de la pista i s’endinsava a la sorra, cap a l’est, fins desaparèixer en l’infinit de la plana. Vaig preguntar al nostre guia què era allò. “Em sembla que els francesos van fer, fa temps, uns experiments de no sé què”.
D’aquell viatge recordo especialment l’espectacle inoblidable de veure com el sol es ponia a l’oest just en el mateix moment que, per l’est, sortia la primera lluna plena de la primavera, que molts humans celebrem amb el nom de Pasqua. Però, sobretot, aquell dia, sobre les 10 del matí, quan de sobte el guia va aturar el jeep i va assenyalar la llunyania: un palmeral immens, ple de cases petites, tremolava una mica per sobre de la línia de l’horitzó, com si ballés una dansa tímida. “Quin és, aquest oasi? El mapa no diu res” “Científicament, he de suposar que pot estar a uns dos-cents quilòmetres. Benvinguts als miratges del desert”. Ens vam quedar en silenci, contemplant-lo fins que, al cap d’uns minuts, la visió va anar desapareixent, amb el canvi de les condicions tèrmiques i de lluminositat, i ens vam retrobar amb el paisatge real de la hamada, el desert de pedra. És l’única vegada que la vida m’ha fet aquet regal extraordinari, i va ser un moment iniciàtic: em vaig enamorar del continent africà, un amor que ha perdurat per sempre.
In Ecker i Reganne varen ser les víctimes de les proves nuclears franceses, poc abans de la independència. El regal enverinat de 17 detonacions, segons els francesos (57, segons els algerians), el primer dels quals va ser una bomba de 70 quilotons –la d’Hiroshima era de 15!- el 13 de febrer de 1960, a la zona de Reganne, i portava per nom Gerboise Bleue, que podríem traduir com a “rata del desert blava”. El que sembla que va ser el més terrible va ser l’accident que es va produir a la zona de Tamanrasset, concretament a In Ecker, un experiment subterrani que portava el nom de Beryl, pensant que la contaminació seria menor si feia explosió sota terra. Van excavar una immensa cova en el Taourit Tan Afella, un muntanya granítica, i van fer l’explosió l’1 de maig del 1962. Tot i les precaucions (la bomba estava situada al fons de tot, després d’haver excavat una escala de cargol que, segons els experts, assegurava que no s’escapaven els gasos, amb quatre portes d’acer que anaven tancant el camí fins la sortida, tapiada amb formigó), el sistema va fallar. La porta que tancava la galeria va ser projectada a desenes de metres i va deixar escapar un núvol radioactiu que va arribar a 2600 metres d’altitud. Una sèrie de personalitats havien estat invitades a presenciar la maniobra, tant civils com militars –un miler de persones en total-. Entre elles el ministre de Recerca Científica, Gaston Palewski, que va morir de leucèmia 20 anys després. El ministre de l’Exèrcit, Pierre Messmer, que també hi era present, va declarar que estava convençut que aquest càncer va ser provocat per l’accident. Messmer també va morir de càncer, però a una edat molt més avançada.
França es va desentendre totalment del dany causat llavors. El 2010, 50 anys després de la primera detonació, els afectats, tant a Algèria com a la Guaiana francesa, van aconseguir que França aprovés una llei que en principi reconeix al dret de les víctimes de les proves nuclears a ser indemnitzades. Però, segons els afectats, hi ha massa ambigüitats per poder ser efectives (entre altres coses els demandants han d’estar inscrits en una llista fixada per un decret del Consell d’Estat, que recull els treballs fets sobre el tema per la comunitat científica internacional. En un país de nòmades i als anys 60, hi havia ni tan sols un cens efectiu?).
Seixanta anys després, han desaparegut els filats al voltant de les zones enverinades, ningú se n’ha ocupat de posar-ne de nous, i els ramats pasturen a la zona, menats pels homes blaus del desert, membres en la seva majoria de l’ètnia tuareg, nòmades. No existeixen estadístiques de població fiables i els càncers –de pit i de tiroides sobre tot- es continuen produint.
En un article publicat el passat 12 de febrer, aniversari de la primera prova, per l’APS (Algérie Presse Service) s’assenyala que, abans de les explosions, les regions afectades eren terres fèrtils, cereals, dàtils i productes hortícoles, a més de la ramaderia. Hi vivien gaseles, muflons i guepards. El blat ha perdut calibre, les palmeres estan malaltes, ja no es produeixen tomàquets a la regió. I, encara que a Tamanrasset hi ha un “centre de tractament de càncer”, no existeix la infraestructura suficient per la detecció precoç, la quimioteràpia ni la radioteràpia.
El desembre de 2017, Repsol va inaugurar a Reganne un gran jaciment de gas natural, amb una capacitat de producció de vuit milions de metres cúbics diaris.
No us preocupeu, doncs, per les petites partícules de sorra del desert que estan caient quests dies. Possiblement en podríeu trobar alguna cada cop que enceneu el foc de la cuina per fer-vos un te.
Tot plegat em fa recordar una frase de Leonardo Sciascia:
“El poder és sempre un gran delinqüent impune”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!