Commonmisery

Soledat Balaguer

22 de febrer de 2021
0 comentaris

Dietari de resiliència (2) – El 23F és ben viu

La Zohra, i les seves filles Imene i Nassima li diuen sirocco, però nosaltres en diem xaloc, del vent que ha bufat després del plugim d’aquesta nit, i que ens ha deixat els cotxes coberts de la sorra del Sàhara.  Avui no em saltaré el confinament,  el vent bufa tan fort que serà impossible caminar al costat del mar sense un munt de pedres a les butxaques, pedres que no he fet servir en cap manifestació, que sóc una persona de (des)ordre com volen que siguem totes i tots. Ens volen a casa i conformats, i que cantem les lloances d’un règim que, com més va més, s’assembla massa al que vam viure fa quaranta anys, al febrer.

Prohibit ser crítics, diuen les consignes, tan allunyades de les del maig del 68 (prohibit prohibir, dèiem llavors). I els que tenim una edat no podem estar de recordar que després de la gran revolta parisenca va guanyar les eleccions un senyor de dretes que es deia Pompidou, e la nave va, que deia Fellini i així anem sobrevivint. Només de tant en tant recuperem, per un moment, la Barcelona anarquista que lluitava per les coses òbvies. La Rosa de Foc. Recordava no sé qui, a twitter, que el vot de les dones i els drets (mínims) laborals  no s’havien aconseguit amb manifestacions pacífiques, precisament. La diferència és que fa un segle es cremaven esglésies i ara es trenquen aparadors de Louis Vuitton, perquè cadascú  és lliure de caure en el parany d’adorar els déus que vulgui i l’FMI ja advertia ahir que en un parell d’anys hi haurà batalles campals en centenars de ciutats, perquè “la pandèmia posa de manifest les fractures que ja existeixen a la societat: la falta de protecció social, la desconfiança en les institucions, i la percepció d’incompetència o corrupció dels governs”. Tot sabent que els tres darrers directors de l’FMI van ser acusats, precisament, de corrupció, podríem dir que l’estudi publicat és una mena d’avís per navegants i surfejadors de les finances mundials (aix, sempre em surten metàfores marineres. Juro per Asclepi que no he votat pel PdeCat). “Feu alguna cosa, nois, o s’acabarà el xollo”, venen a dir.

Unes hores després de que els robocops de Sàmper, ambTrapero a la rereguarda, encapsulessin un centenar de manifestants a Fontana, parlava per Tellfy amb la Núria, el Pere, l’Anna i el Jordi sobre com anava tot amb la Zohra i les seves noies. Els meus companys de grup són uns autèntics cracs en tota mena de procediments administratius (jo sóc de les que em faig un embolic per demanar un senzilla cita prèvia per renovar el passaport) i han aconseguit fins i tot que a la Imene, de 19 anys, l’hagin seleccionada per fer una formació específica per treballar a una pizzeria de la cadena Tagliatela, a Platja d’Aro, amb moltes possibilitats d’obtenir una feina. La Nassima és feliç a l’institut de Palamós, i la mare, la Zohra, ha començat un curs que inclou mòduls de llengua,  funcionament laboral,  les bases de la societat catalana i  el seu marc jurídic, competències digitals i igualtat de gènere. Immersió en el món que ha triat, després d’arribar a Ceuta des d’Algèria. Ara ja han aconseguit, després de mesos i mesos, que la reconeguin com a demandant d’asil, els espanyols li han atorgat la “targeta verda”, que no és un NIE, sinó el permís per treballar aquí i a partir d’aquest moment la Generalitat pot actuar (ai, les competències i les incompetències). Ja fa tres anys que  tots cinc vam formar el grup, després de coincidir en un curs de formació per mentors de refugiats, una mena d’acompanyament a les persones migrades. Per mi, al menys, formar part d’aquests grups de mentors que s’estenen, calladament, per tot el país, és, també, una manera de desafiar el poder establert. No voleu migrants? Els ho poseu difícil? Doncs nosaltres els donem un petit cop de mà (la Imene està molt contenta perquè, diu, aquí es pot vestir com li dóna la gana). Són, ja, les nostres conciutadanes i recordem als polítics nostrats que un milió de conciutadans catalans no poden votar perquè l’estat espanyol no els ho permet. Un altre motiu per aconseguir que el poder de l’estat espanyol deixi d’estar present a les nostres vides.

I, doncs, quaranta anys després del cop d’estat de l’elefant blanc, alguna cosa ha canviat en els nostres drets que puguem oferir als qui pensen que Europa és un oasi de llibertats i que aquest país és una “democràcia plena”? Els que teniu una edat per respondre a la pregunta “què estàveu fent el 23F quan us veu assabentar del que passava? Que veu pensar en aquell moment?” segurament direu que, si bé en alguns camps hem avançat, en d’altres hem retrocedit. Que el Felipe Gonzalez que va implantar, finalment, la llei general de sanitat per a tothom, va ser també el que va impulsar el GAL. I que la constitució espanyola que nos dimos entre unos cuantos, vigilados por los militares, s’ha convertit en la constitució espanyola que ens nega la paz y la palabra. Ens la nega no només a uns quants, sinó a tothom, encara que no ho sembli, si no som obedients del tot.

Fa quaranta anys, aquella tarda, jo era a casa, fent temps per anar a la presentació d’un llibre, quan ho vaig veure per la televisió. Vaig trigar uns minuts a reaccionar, abans de llançar-me frenèticament a buscar totes les emissores de radio del dial. I deu minuts després, vaig trucar al Roger Jiménez, el director de l’Agència EFE, on jo treballava llavors. “Baixo?” “Sí, millor que vinguis”.  Cap a les 10 de la nit, en Roger va decidir que no ens hi quedéssim tots, que anava per llarg, que millor fer torns. L’Antonio Galeote i jo ens vam postular per cobrir la nit. Perfecte, la resta cap a casa, i tothom aquí a les 7. Truqueu-me per qualsevol cosa. Galeote era pràctic: “de què vols el bocata?” i va sortir a corre cuita i ben fet que va fer, ja estaven abaixant la persiana del bar on esmorzàvem cada dia.

Dues hores de silenci, cada cop que sentíem el tèlex corríem a veure què deia (sisplau, consulteu la Viqui  per saber què era un tèlex). Poca cosa. Les notícies de València eren alarmants. Bé, de fet, no havia notícies de València. Parlant amb els companys de Madrid, ens van confirmar que a València l’exèrcit patrullava pels carrers i que hi havia pres, entre altres mitjans, l’Agència Efe i no podien transmetre res. TVE emetia documentals del National Geographic. Va sonar el telèfon, el vaig agafar amb la meva millor veu de telefonista aplicada. Agència Efe, bona nit. I la veu inconfusible: “A veure, a veure, amb qui parlo, és urgent”. “Sóc la Soledat Balaguer, president, digueu”. “Necessito el telèfon del Lopez Bulla, necessito parlar amb ell urgentment. Demà tothom a treballar, com si no passés res, he de parlar amb ell”. “President, digueu-me si us plau un numero de telèfon on us pugui localitzar directament, i intentarem trobar-lo”. Regla numero 1 del periodisme en temps colpistes: no facilitis a ningú el contacte amb ningú, ni tan sols si un d’ells és el president de la Generalitat i l’altre el secretari general de Comissions Obreres. L’Antonio Galeote, que cobria la informació “laboral” (jo feia “cultura”) tenia, evidentment, tots els telèfons de Lopez Bulla. Em sembla que el va trobar a casa, ves per on, jo el feia fent les maletes per amagar-se en qualsevol cau.  Al cap de poc, va sonar l’intèrfon de la porta. Hi vaig anar jo, digui’m. Buenas noches, somos la guardia civil, nos pueden abrir, por favor.  Buenas noches, les abro. I crido cap al fons del passadís: Antonio, és la Guardia Civil, tanca la porta de la redacció i queda’t dins!

Quan toquen el timbre obro la porta. Buenas noches, qué desean? Em saluden militarment. Buenas noches, venimos a protegerlos. Intento que no em tremoli la veu. Muchas gracias, però no hace falta. Yo hago el turno de noche y està todo muy tranquilo. Cumplimos órdenes, señorita. Ah, pues pasen, pasen. Sientense. Em dic a mi mateixa que no és el moment de dir-los que per què m’han de dir señorita, una expressió que odio, de masclisme bàsic, les dones som senyores si depenem d’un marit i señoritas si depenem d’un pare,  falten dos anys encara perquè s’aprovi la llei que ens permet treballar sense demanar permís al marit. Si necesitan ir al lavabo, està allí, a la izquierda. Yo voy a seguir trabajando. Quan torno a la redacció, em tremolen les cames.

Pujol fa unes declaracions però, quaranta anys després, jo recordo la cançó de la Trinca, “Tranquil, Jordi, tranquil, que és la guàrdia civiiiiiil….. mama, mama, mama, mama, poooooooor….”

Torna a sonar el telèfon, aquest vegada l’agafa el meu company. És un polític català. Ens diu que el governador civil de València li ha trucat. El Govern Civil està pres per l’exèrcit, ell no es pot moure del despatx, ha demanat permís per anar a veure la seva dona de tant en tant, que debe estar muy nerviosa, perquè hi viuen a la mateixa seu. Al dormitori tenen una telèfon directe, que no passa per la centraleta i el truca des d’allà. Demana que busqui la manera de passar informació a algú que no estigui controlat. Al polític català se li acut de trucar-nos a nosaltres. Durant la nit anirem passant notícies datades a València, som l’únic mitjà que ho fa i l’agència no dirà mai d’on ha sortit la informació.

Quan, passades les dues de la matinada, Juan Carlos de Borbón apareix a la televisió, l’Antonio i jo, després d’escoltar-lo, ens mirem astorats. Però què fa, aquest home, no ha dit res, absolutament res.

Quaranta anys després, el seu fill tampoc no dirà res. O sí, dirà coses semblants a les que va dir el 3 d’octubre del 2017. Perquè el 23F és ben viu i, el que és pitjor, ha triomfat i nosaltres no ens n’havíem assabentat, o no ens volíem assabentar. Lasciate ogni speranza. Som a l’infern. Però afortunadament ja sabem, íntimament, on és la sortida.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!