El punt de reunió era a l’escenari que s’havia muntat davant de l’estació de França. La Carme Forcadell em va dir “vaig taaaan suada… porto una samarreta de recanvi a la bossa, però no sé on canviar-me!”. La vaig arrossegar sota l’escenari: “aquí, tranquil·la, jo vigilo”.
Havíem començat de bon matí. Algú (no posaré noms en aquest apunt, estem arribant a un moment que nomenar la gent pot ser perillós per a qualsevol) ens havia deixat un local, un pis, a la mateixa plaça de Catalunya. Jo era membre del Secretariat Nacional, el primer secretariat de l’ANC, i me n’ocupava d’alguna cosa semblant a relacions internacionals i premsa internacional. Tothom que era allà tenia alguna cosa a fer: no era frenètic, era una feinaconstant, amb molta gent entrant i sortint. Anaven arribant els encarregats de l’ordre, a cercar les armilles. Uns altres companys havien portat una sèrie d’ordinadors. Comentàvem “vindran molts autocars. Si arribem a les cent mil persones, serà un èxit”. La corresponsal de Le Monde a Madrid, la Sandrine, va arribar puntualment a les 10, havia concertat una entrevista amb la Carme. A les 9 ja m’havia trucat la corresponsal de Al Jazzeera, anunciant que era al AVE i venia cap a Barcelona, volia entrevistar la Carme, li vaig respondre que no l’hi ho podia garantir, però que seria ben atesa. Quan els companys ho van saber, van començar a dir òndia, òndia, òndia, això s’està posant increïble. La nit anterior jo havia anat a sopar, prop de Santa Maria del Mar, amb el corresponsal de Libération. Li vaig explicar què volíem i com funcionàvem. Quan li vaig ensenyar l’organigrama que havíem ideat en aquests primers mesos de funcionament es va quedar estupefacte. Mais c’est enorme! No, li vaig respondre, no és enorme, però ho serà.
A quarts d’onze ens van dir, a veure, tots els que siguin del Secretariat, tenim reunió. Érem una vintena. Els encarregats de “discurs polític” van llegir el que havia de llegir la Carme a la tarda, al Parlament on havíem estat invitats, “amb un límit de 35” ens van dir. Ho havíem sortejat entre tots, de fet érem 75, em va tocar. La Carme tenia els seus dubtes sobre el discurs, estava d’acord en el que es deia, però “no són les meves paraules, no el sento meu, no sé com dir-ho”. Llavors vaig intervenir: “Carme, el meu ofici és comunicar. Digues-me què vols dir i, si et sembla, ho intento”. Vam parlar 5 minuts, li vaig dir dona’m 20 minuts, vaig agafar el text inicial i el vaig fer meu, esperant que ella ho fes seu. El va llegir, va canviar dues paraules, endavant, imprimeix-lo.
Havíem pensat en els ordinadors. Ens havíem deixat les impressores. “A la plaça Urquinaona, estan oberts les 24 hores!!!”, va exclamar un company. “Algú té un pendrive?” Si, jo tenia un pendrive, vaig sortir escopetejada, baixant les escales de dos en dos, a tota màquina, l’ascensor no parava de pujar i baixar. La sortida a la plaça de Catalunya va ser un xoc per mi, era una marea humana carretejant estelades amunt i avall, amb els ulls brillants, només llavors vaig pensar que sí, que seria un èxit. De tornada, a uns quants ja ens tocava anar-nos-en, no fos que tanquessin els carrers. Havíem muntat una mena de sala de premsa en una aula d’un institut davant per davant de l’estació de França, on es faria l’acte final. Havíem portat una vintena d’ordinadors. Fa 10 anys, a les aules no havia cobertura d’Internet. Sembla mentida, però recordeu que la gent, llavors, s’enviava sms, i poquíssims tenien twitter. Els companys que hi entenien feia setmanes que hi treballaven en el problema. D’entre els socis de l’ANC hi havia un que vivia davant per davant. Van muntar-li una antena que feia arribar el senyal, van crear una contrasenya específica, i teníem un equip de gent que ja s’havia compromès a “retransmetre” el que passava a cada moment través de twitter a tota la premsa estrangera, majoritàriament establida a Madrid, en anglès, francès i castellà. Coses de l’estil de “The former Parliament President, Mister Joan Rigol, says that…” i etc. Nosaltres no érem a la mani. Nosaltres ho veiem per TV3! I no podíem creure el que estàvem veient.
Finalment vam veure pel balcó com arribava la pancarta inicial. “Companys, que els vaig dir, me’n vaig al Parlament!!!” Abraçades entre crits de “endolladaaa, endolladaaaa”.
Amb la Carme amb samarreta neta obrint la marxa, vam començar a caminar. Una legió de mossos ens obrien el pas entre la gentada, encapsulant-nos. “Ostres, li vaig dir al company del costat, em sembla que és el primer cop a la vida que un policia no m’ataca a cops de porra”. El mosso que era al costat no va poder evitar posar-se a riure. Cap de nosaltres, en aquell moment, era capaç de pensar que els cops de porra tornarien.
La Carme va demanar al president Mas de reunir-se amb l’ANC al dia següent. El president li va respondre que al dia següent anava a Madrid a entrevistar-se amb Rajoy per parlar del concert econòmic, i ens va citar 48 hores després. El Secretariat ens vam reunir abans per concretar què l’hi diríem, i per votar les cinc persones que, com a màxim (ens havien exigit a la Generalitat) hi anirien. Jo vaig ser una d’elles. Suposo que quan a Via Laietana van decidir –perquè estic segura que a partir de llavors tots nosaltres érem objecte del seu desig- obrir-me fitxa es devien trobar amb un llarg historial: des de la primera Assemblea de Catalunya del franquisme, com a mínim.
El 9N del 2014 vaig tenir l’honor de presidir la mesa del meu poble. Al meu costat hi era el nét de l’últim alcalde republicà, que va ser detingut i empresonat, i va morir a la presó de Girona el 1948. Tenim poca memòria però ara, 10 anys després de la primera manifestació de l’ANC, la mani a la que no hi vaig anar, hauríem de recordar les crítiques que van rebre el president Mas i David Fernández per l’abraçada que es van fer quan es van trobar en el recompte de vots d’aquell dia. Unes crítiques que, deu anys més tard, s’han convertit en una pedregada bíblica setmana a setmana, que destrossa tot el que troba al seu pas. El nou mantra del despotisme no-il·lustrat que patim: tot pel poble, però contra el poble.
Com també hauríem de recordar –especialment els periodistes- aquell acte de solidaritat pel tancament de l’Egunkaria, amb la presència de Martxelo Otamendi, que es va celebrar a l’església del Pi. Era el 2003, i ens tornàvem a reunir a les esglésies. Ja llavors s’haurien d’haver encès totes les alarmes: Espanya no accepta dissidències i, més enllà dels partits, que són evidentment necessaris, hi ha la gent. Hi ha la gent! Hi som nosaltres!
I cal recordar Espriu, que el 1966, després de la Caputxinada, va escriure aquell poema, Indesinenter –un adverbi llatí que es pot traduir com “sense defallir”- i el va dedicar el vell professor i heroi de la reunió, Jordi Rubió i Balaguer. El cosí del meu avi. Més de mig segle després, conserva la seva vigència. No acceptem, no acceptarem mai, ser gossos apallissats.
Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor.
Sense defallir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!