Commonmisery

Després de la foto dels 4 partits amb el reconeixement del castellà com a “llengua d’ús a l’escola” em pregunto qui deu ser Ali-Baba i qui són els 40 lladres. Tot entenent, per si no ho sabeu, que en les llengües semítiques 40 és sinònim de “molts”.  Com més va més, penso que aquest govern i aquest parlament està format, íntegrament, per un conjunt de aporellos nostrats. I que, en temps de sequera o d’aiguats, ja no podem distingir el gra de la palla, si és que, per casualitat, hi ha gra.

Em temo que aquest apunt resilient d’avui serà una mena de garbuix il·legible, perquè la ignomínia s’escampa arreu (i possiblement és per això que aquest bloc resta callat, de vegades, durant mesos). No tinc ni idea de com és possible que arribem a aquestes quotes d’ignomínia, després de tot el que ha passat, després de tot el que esta passant, aquí i arreu. Ahir, després de la mani, vaig posar al vidre del darrere del meu cotxe el “L’escola, en català” que vaig traginar durant tot el matí a Girona. Perquè la meva llengua “materna” és el castellà. Però la meva llengua “pròpia”, la que he triada com a meva, és el català, i no vaig tenir la sort, que ja sóc gran, d’aprendre la meva llengua a escola. Però és la meva llengua pròpia, potser per un concepte ecològic: del Montgrí estant, el meu paisatge parla català. Mireu si és senzill d’explicar-ho, aporellos nostrats.

I aquest apunt és un garbuix de sensacions, potser propiciat pel fet que estic llegint, alhora, tres llibres diferents: El “Fronteres” de Partal, el “Gent d’ordre” de Segura i el “Molts i ningú” de Ponsatí (amb aquest últim vaig més a poc a poc, però és només perquè el cos de lletra és tan petit que en un quart d’hora em rellisquen les llàgrimes galtes avall).

Un garbuix perquè avui fa un mes que va començar la guerra  i s’ha reunit l’OTAN i ens han advertit que activen defenses nuclears, biològiques i químiques, perquè temen que Putin n’utilitzi a Ucraïna. I just ahir en un dels grups de WhatsApp, m’arribava una frase de José Luis Sampedro: “Gobernar a base de miedo es muy eficaz. El miedo hace que no se reaccione, el miedo hace que no se siga adelante. El miedo es mucho más fuerte, casi, desgraciadamente, que el altruismo, que el amor, que la bondad. El miedo nos lo estan dando todos los dias en los medios de comunicación”.  I aquí he de reivindicar que una cosa són els mitjans i una altra els periodistes.  Alguns periodistes.

Sí, avui fa un mes que va començar la guerra i tothom ho diu en titulars, però ningú va recordar, fa una setmana, el 18 de març. Quan va fer sis anys (va ser el 2016) que la Unió Europea va tancar un acord amb Turquia, que va representar, de facto que, per primer cop des de l’abolició de l’esclavatge, es posés preu a una persona: 3.000 milions de dòlars a canvi de que es fessin càrrec de 72.000 refugiats. Segons els (llavors) 28 caps d’estat i de govern reunits a Brussel·les, la capital d’una Europa que presumeix de la superioritat dels seus valors ètics per sobre de tota la resta de països del món, una persona val 41.666 euros. Mai, en la historia moderna de la humanitat, s’havia arribat a quotes tan altes de vilesa. Amb la constatació que molts d’aquests refugiats, avui per avui, només poden sortir dels camps per treballar, amb sous de misèria, en moltes fàbriques tèxtils, algunes d’elles, per cert, espanyoles i catalanes. Que n’hi ha que fabriquen uniformes militars per a qui convingui, ja siguin estats europeus o tota mena de “franquícies” islamistes. Ignomínia?

Ignomínia a França, on han assassinat Colonna, i em deia per Telegram un expert que porta un quart de segle treballant en cooperació internacional, parlant de Corsica:”Una illa que sent, íntimament i lluny dels mitjans, un dolor multigeneracional perquè és el dolor d’un poble front a la injustícia dels Estats. París no és tan diferent de Madrid, finalment”. I afegia: ”D’aquest dolor, jo estic vacunat amb les defenses de la ràbia. I es que la injustícia dels poderosos ja no em sorprèn i no deixo que m’afectin. Uns en diran cinisme, jo crec que és supervivència dels sensibles. Per contra, caic malalt amb la indiferència de la bona gent, i el meu dolor està amb aquell fotògraf, mort de fred en un carrer de Paris, perquè em mata l’esperança. El silenci còmplice que deia Luther King” .

Li vaig contestar: “Huxley es va quedar curt, fa 90 anys. No ho volem pensar, però més aviat que tard el nostre món serà un Tiannamen. Tu saps molt millor que jo, perquè hi vas ser durant mesos, que els sirians, com els ucraïnesos, tenen els ulls blaus. Per vergonya nostra, cada dia en algun lloc es produeix un Idomeni”. La ignomínia del xoc de les civilitzacions, la ignomínia de la bona gent, la ignomínia dels oligarques i la mafiya, la màfia russa –i ucraïnesa- que són els que han desfermat la guerra contra la gent innocent. Perquè tota la gent és innocent i tota la gent és víctima.

La ignomínia dels fabricants d’armes: si fabriques armes no són per ficar-les en un magatzem, és per vendre-les i fabricar-ne més. La roda infernal d’una sinistra “economia circular”: implicació en el conflicte-destrucció-reconstrucció. Des de la segona guerra mundial (i no, no van ser els americans els que ens van lliurar del nazisme, van ser els 25 milions de morts russos els qui van guanyar la guerra) a Corea, passant per Vietnam, Iraq, Afganistan, Palestina, Ruanda, Sudan o el Sàhara, el Sàhara que l’imperi espanyol ha abandonat en les darreres 48 hores, sense que ningú a l’Europa dels valors democràtics hagi dit ni ase ni bèstia. Algú parla del Iemen? I ja no parlem de Llatinoamèrica, on els Chicago Boys han portat el desastre a massa gent que només vol viure amb una mica de dignitat. 59 guerres, en aquest mateix moment, i en totes elles, d’alguna manera, hi tenen alguna cosa a veure les mateixes empreses: armes, tecnologia digital, mitjans de comunicació o exèrcits de mercenaris. Busqueu a Google, només per posar un exemple, la paraula BlackRock.

La ignomínia, i torno al principi, de la mesquinesa de la mediocritat que envolta el nostre país, que ens deixa esgotats mentalment. La comprovació que res no és possible, que si algú diu “ni un pas enrere” és perquè ja li està bé l’statu quo i no avançar. I nosaltres caiem a la trampa. Recordo que fa uns mesos, quan finalment van sortir al carrer els presos “importants”, li vaig comentar a una amiga: mira, el millor dels indults és que amb una mica de sort deixarem de cridar “llibertat presos polítics” i tornarem a cridar “independència”. Perquè totes dues, a cada mani, som les primeres que comencem a cridar independència i la gent, la bona gent, ens segueix. La bona gent que encara no s’ha adonat que els independentistes d’aquest país ja no tenim representants al parlament ni al govern, que estem envoltats de mediocritats que s’espanten de pensar en llençar un paper a terra. Els grans ens adonem que hem tornat a la clandestinitat, i els joves tenen clar que només guanyarem si convertim el país en un perpetu Urquinaona. Però no ho podrem fer si fem reunions a través de Zoom o arreglem el món amb el mòbil a la butxaca. I si permetem fotografies com les d’avui –ja sigui celebrant el castellà com a “llengua d’ús a l’escola” o la reunió de l’OTAN per preparar-nos per una alerta nuclear-. I, si sobrevivim a tot plegat, haurem de suportar que els nostres néts ens preguntin com vam ser tan covards  i aguantar tanta ignomínia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!