Commonmisery

“I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia? Catalonia has been the greatest nation in the world”.

Diumenge farà 50 anys del discurs de Pau Casals a l’ONU, en el que va explicar, entre d’altres coses, la institució del nostre parlament –“before England”- i la de la Pau i Treva. El seu Cant dels Ocells –una cançó de Nadal, de fet- es va convertir en el símbol de la persistència catalana. El seu festival a Prada de Conflent -els meus pares hi pelegrinaven cada any- era no només música, era un acte de resistència i de definició: I’m a Catalan.

Mig segle més tard, podem dir, o no, que hem avançat en la definició i en la resistència -la resiliència-? Molta gent (la “gent menuda” per utilitzar una expressió antiga, és a dir el poble) segurament que sí. “Els carrers seran sempre nostres”, cridarem l’1 d’Octubre. I al dia següent, camí d’Aiguaviva, fent ressonar la cadència amb els clàxons, mentre fèiem una cua interminable per arribar al poble-símbol gironí, d’entre tots els que havien devastat els que havien decretat que anaven a por ellos, és a dir, contra nosaltres.

El record d’aquest mig segle m’ha fet pensar en el que vaig viure el 10 de desembre del 73. Feia 25 anys de la declaració de Drets Humans de l’ONU, i  vaig anar a la seu de l’Asociación para las Naciones Unides en España, així tal com sona, encara que tothom li deia “Amics de l’ONU”, i que havia estat creada –sota l’empara de la mateixa ONU, evidentment, no fos cas- al començament dels anys 60. Tenien la seu en un pis tronat del carrer Fontanella i jo hi anava sovint i participava de les seves activitats. Els vaig demanar una sèrie de tríptics amb el text de la declaració. Eren amb lletra menuda, curosament doblegats en tres i impresos per les dues bandes, en castellà, i de la mida adequada per portar-lo discretament al moneder (cosa que vaig fer durant anys). “No sé, cinquanta o cent” vaig dir quan em van preguntar quants en volia. “Es que, en un dia com avui, els penso distribuir pel carrer”, vaig afegir. “Ves amb compte”, que em van dir.

Quan vaig sortir de nou al carrer de Fontanella, vaig pensar bé, i ara què faig? Ho vaig decidir en un moment: la sortida del metro de la plaça Urquinaona. La gent em mirava amb sorpresa, una bona part els agafaven, sense dir res, i molts em donaven les gràcies, a veu baixa i amb somriure tímid. Va durar deu minuts abans que s’apropessin dos grisos (per als joves: la policia, llavors amb uniforme gris); em van preguntar què estava repartint i, en veure el títol els hi va faltar temps per dir-me allò de acompáñenos. Un a cada banda. Aix, sí, la comissaria de Via Laietana era al costat. La gola del llop, però és que al cap de mitja hora m’havia d’incorporar a la redacció de La Vanguardia, que llavors era al carrer Pelai.

Em van fer seure, i se’n van anar amb el cuerpo del delito cap a un passadís. Cinc minuts després em van venir a buscar i em van fer entrar a un despatx, ja us podeu imaginar, una taula d’aquelles grises i metàl·liques i un senyor amb corbata i bigotet, sí, el bigotet del franquisme. Por lo que veo, le gustan las coses ilegales, va anar directe al gra. Tiene copyright, li vaig contestar, i vaig creuar les cames tan tranquil·la (per dissimular la tremolor). Copiquè? A ver, carnet de identidad. Vaig remenar la meva bossa i vaig treure el carnet i el carnet de premsa (encara el conservo: un carnet de pell marró fosc, amb les lletres daurades que posava “Periodista”, a sota, més petit, Ministerio de Información y Turismo i, dins, el meu nom, després de dues pàgines amb els principios del movimiento als que jo, evidentment, m’adheria, segons especificava el text. El bigotis va tenir una mena de sobtada erecció.
Donde trabaja?
La Vanguardia.
Em va mirar de dalt a baix, va agafar el telèfon, póngame con el director de La Vanguardia. Ahora. Va penjar i es va fer el silenci.
Dos minuts més tard, va sonar el telèfon, va deixar que sonés tres vegades, el va agafar i va espetar, directament: Don Horacio, un placer, como siempre, saludarle.
No sentia les respostes, evidentment, però la conversa continuava. No, se trata, simplemente, que tengo aquí delante, retenida, una señorita, muy guapa por cierto, que dice que trabaja en La Vanguardia. (…)
Mmmmm sí, a ver, Maria Soledad Balaguer Sánchez-Arjona. (…) Ah, que sí es redactora?… no, nada, unos planfetos de esos de la ONU que estan realquilados aquí al lado. (…)
No se preocupe, ahora mismo irá hacia la redacción. (…) Claro, claro, ningún problema, faltaria más. Muchos recuerdos a su señora esposa. Un placer saludarle. Em va mirar fredament. Se puede ir. Vaig sentir els seus ull al meu cul fins que vaig tancar la porta del despatx.

En traspassar la porta giratòria de La Vanguardia, va venir esbufegant un dels conserges. Que dice don Horacio que vaya enseguida a su despacho.
Buff, ara me’n caurà una, vaig pensar.

Horacio Sáenz-Guerrero era assegut a la seva taula, repassant unes galerades. Em va mirar per sobre de les ulleres: ¿La Declaración de derechos Humanos, por casualidad? Hoy hace 25 años. Vaig assentir. Vaya con cuidado, Soledad, por favor. Va fer una pausa. Se puede ir.

Era a punt de sortir del despatx quan em va dir Soledad, espere un momento.
Es va aixecar de la cadira, es va apropar, va posar una mà sobre la meva espatlla i em va mirar als ulls: Negaré siempre haberlo dicho. Pero gracias, hija mía. Em va fer un petó al front.

Crec que sabia perfectament que jo era de l’Assemblea de Catalunya i del Grup de Periodistes Democràtics que li donava suport i que va aconseguir, aquell mateix any, entrar a la junta directiva de la Asociación de la Prensa de Barcelona, començant a canviar les coses en la professió.

Resiliència.

I’m a Catalan.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!