Commonmisery

Soledat Balaguer

24 d'agost de 2021
0 comentaris

Dietari de resiliència – (10) La cultura de les aprofitadures

 

Vaig coincidir amb el Jaume Alonso Cuevillas un vespre d’estiu, el 2018, en un sopar a l’Alberana, de Verges, després d’assistir a la projecció d’un documental sobre els fets d’octubre. No ens coneixíem, però em van col·locar al seu costat i vam parlar de tant en tant, dins de la conversa general. Feia pocs dies que s’havia presentat oficialment la Crida Nacional, un intent d’articular un partit que unifiqués l’independentisme al voltant de la figura del president a l’exili. Un amic meu, en Josep Maria,  havia decidit apuntar-se i, com que és una persona amb bon criteri, m’ho vaig mirar amb interès. Amb en Josep Maria ens havíem conegut a partir del manifest del 12 d’abril del 2010, el “Manifest a Favor d’una Conferència Nacional del Sobiranisme”, que proposava la formació d’una candidatura independentista unitària a les eleccions de la tardor El manifest, promogut per Antoni M. Badia i Margarit, Heribert Barrera, Agustí Bassols, Joan Blanch, Moisès Broggi i Oriol Domènec, evidentment no va arribar a bon port, però al llarg d’aquella primavera i estiu, els que hi treballarem no vam parar de fer reunions, i amb alguns d’ells vaig teixir una amistat sòlida que encara perdura.

Vaig llegir, doncs, atentament, els punts bàsics de la Crida Nacional i vaig pensar que, en línies generals, hi estava d’acord i que potser valia la pena ficar-s’hi i que ja veuríem. Però va resultar que, en demanar-me les dades personals, va sortir un petit rètol avisant-me que aquelles dades passarien a formar part de la base de dades de Junts per Cat. Així que aquell vespre, i tenint en Cuevillas a l’abast, li ho vaig comentar i vaig afegir que aquell fet m’havia fet tirar enrere en la meva decisió. Recordo la frase exacta que li vaig etzibar: “Ni boja penso deixar que les meves dades vagin a parar a mans de la Marta Pascal!”. En Cuevillas em va dir que no tenia ni idea que això sortís en el document de la Crida. I va afegir “I em sembla que Puigdemont tampoc no ho sap”. Li vaig respondre: “Doncs, encara pitjor”. Va agafar el seu mòbil, va teclejar breument i va dir: “Ara ja ho sap”. Desconec absolutament fins a quin punt aquell rètol va influir en el poc èxit de la iniciativa, però he recordat l’anècdota arran d’una declaració de Joaquim Forn, que sembla disposat a parlar amb el PdeCat o alguna cosa semblant.

Han estat uns dies tristos pels que fa anys i panys que pensem que l’única manera de tenir un país on sigui possible viure amb llibertat, igualtat i solidaritat, per emprar un lema enciclopèdic, però sense la ració de despotisme il·lustrat del “tot pel poble, però sense el poble” que, com més va, més domina la política (és l’economia, estúpid!) occidental, dies tristos, doncs, pels que pensem que l’única manera possible de viure amb dignitat és fer-ho en un estat independent.

Perquè ens han renyat, no per pujar-nos dalt d’un cotxe policial, sinó per xiular. Xiular.

I perquè ens han dit que ara no toca parlar d’unilateralitat en una suposada taula de diàleg. I ho ha dit la Carme Forcadell, que quan va exercir la presidència del Parlament va actuar de manera impecable en aquest sentit. Recordes, Carme, aquell primer 11 de setembre? En un local que ens havien deixat a la plaça de Catalunya, veient com a les 11 del matí ja hi havia gent passejant estelades. A mig matí, ens vas demanar, als pocs membres del Secretariat Nacional que hi érem allà, una reunió urgent. Els de la comissió de discurs polític havien preparat un text per que el llegissis al Parlament, on ens rebrien una sèrie de diputats, un cop acabada la manifestació. Però a tu no et feia el pes, “és que no són les meves paraules, no el sento meu”. Vaig intervenir: “Digues-me què vols dir, i ho intentaré”. Vaig prendre unes notes, em vaig posar a l’ordinador, en 20 minuts t’ho vaig passar, vas canviar una frase, ho vas llegir a veu alta, tothom va estar d’acord, i vaig sortir corrents amb el meu pendrive cap al work center de la plaça Urquinaona, perquè teníem ordinadors però ningú havia pensat en impressores, i vaig tornar amb mitja dotzena de còpies. I al cap de dos dies ens rebia el president Mas i l’ANC començava a avançar. Te’n recordes, Carme, del teu discurs més famós, “President, posi les urnes!!!” ? Te’n recordes? I ara dius que no toca la unilateralitat? Què t’ha passat, què us ha passat? Heu pagat presó. Per renunciar-hi!?

Artur Mas, i ho hem de dir, va tirar endavant amb  el 9N. A trancas i barrancas, sí, i amb moltes mancances, però em quedo amb la imatge de l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez, que molts van criticar tant. I l’absència, ja llavors, d’Esquerra Republicana, que no va participar en cap abraçada. Aquell 9N vaig tenir l’honor de presidir la mesa del meu poble. I a la mesa, al meu costat, hi havia el nét del darrer alcalde republicà, que va ser empresonat i va morir a la presó de Girona el 1948, i les seves restes no van tornar al seu poble fins després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Aquell dia sabíem que tot estava per fer, però crèiem que tot seria possible. Set anys després, emperò, tres mil represaliats, empresonats i exiliats, i els que vindran, han acovardit els nostres polítics i veig massa desesperança en els ulls de molta gent que m’estimo i respecto.

L’últim cop dur ha estat el mail que vam rebre fa un parell de dies, del Consell per la República, ajornant, un cop més, les eleccions previstes. El Consell ho ha tingut tot en contra, des del començament, perquè hi ha hagut molta insidia en recalcar que era una eina en les mans “partidistes” del president Puigdemont. Crec que durant els 40 anys de dictadura franquista mai ningú no va retreure que tots els successius presidents de Catalunya a l’exili fossin d’un partit, Esquerra Republicana. Per definició, una democràcia no té mai allò que tant agrada dir a alguns, “un president de tots”. Per definició, en una democràcia governa el president del partit que ha guanyat les eleccions, amb el seu programa i els pressupostos que li permeten aplicar el seu programa. I si no t’agrada, canvia de vot a les properes eleccions. La insidia, també, de que s’havien de pagar 10 euros per inscriure’s, quan ningú ha protestat mai pels 15 euros de les samarretes de l’ANC. I tants petits detalls, tantes piulades estèrils… i de resultes, tanta inoperància del Consell. Hem perdut tres anys en baralles, i els que suposadament són dels “nostres” ens han apallissat físicament i moral tant com han pogut. El Debat Constituent de Lluís Llach i Gabriela Serra, que havia de servir per preguntar a la ciutadania quina mena de país volem, i posar les respostes a disposició dels parlamentaris que havien de redactar la constitució de la república, continua preguntant sobre les mateixes 140 qüestions que, oficialment, haurien d’haver-se enllestit a la tardor del 2019.

Tres anys perduts en tot. En exili i presó. En repressió. En desesperança. En mitges veritats que vol dir mitges mentides. Taula de diàleg, però sense amnistia ni referèndum. I un altre referèndum, perquè sembla que el de l’1 d’octubre no compta. I no diem res de la via unilateral, ja ens la traurem de la màniga si no funciona el diàleg. Diàleg, diuen, en cap cas negociació. Passarà l’agost i al setembre tornaran a les pantalles i els micros els gurus de sempre, dient  a la vegada una cosa i la contrària sense envermellir de vergonya.

El 155 no se n’ha anat, ens ha corcat l’ànima.  Les nostres mares ens van ensenyar la cultura de les aprofitadures: si sobra rostit, fem canelons, si sobra pollastre fem croquetes. Els polítics han après la lliçó: una mica de diàleg, un polsim d’amnistia, preparem-nos bé per tota mena de decisions, però no sigui cas que prenguem mal, anem amb compte i avancem decidits sempre i quan no ens saltem un semàfor, fem un aeroport dependent d’AENA i macroparcs fotovoltaics propietat de Florentino o algun altre similar i així estarem entretinguts fins el 2030, com molt aviat, mentre buidem pantans i esperances. Sense mesura. Ens quedem amb les aprofitadures que ben bones que són.

I tot i això, mireu, encara penso que, deixada de banda tota possibilitat que el govern de la Generalitat o el Parlament facin el pas endavant que demanem cada cop que votem, l’única sortida possible és, encara, el Consell DE la República, només perquè està fora de l’abast dels polítics professionals, tan espanyols com catalans. Si, esclar,  finalment fan eleccions i els ciutadans que l’hem defensat des del primer dia podem posar-nos a treballar. Penso que el president Puigdemont és, bàsicament, un periodista, d’aquells de la vella escola i que, per tant, és una ànima lliure, amb un elevat sentit crític i sense cap mena de cinisme perquè, si no, no podria ser periodista. És només per això que hi confio.

Des del desencís i la desesperança, des de la ràbia i la continuïtat en la lluita essencial, us deixo una frase que vaig subratllar de l’imprescindible Noruega de Rafa Lahuerta:

Convé, per tant, que em lleve de damunt el prejuí artístic del fracàs i no torne més a l’efecte commovedor de la seua apologia. No hi ha fracàs fora del concepte de fracàs. És una impostura més.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!