Commonmisery

Soledat Balaguer

14 de maig de 2018
1 comentari

Carta al Molt Honorable President Puigdemont

 

Us adreço aquesta carta just en el moment en què comença la segona sessió del ple d’investidura. Avui és un dia trist. Molts de nosaltres, el dia 1 d’octubre, pensàvem amb esperança que els nostres dits estaven a punt de tocar l’estrella de la llibertat, però vet aquí que encara hi ha combat, i avui no serem ciutadans, sinó que continuarem essent súbdits d’un imperi que no es vol assabentar que ja no hi ha lloc al seu territori per veure sortir el sol.

Com hem arribat aquí? Si per un moment eixamplem el focus d’atenció, si per un moment deixem de mirar-nos el melic mesell que ens tiranitza i intentem esbrinar el perquè del que està passant al nostre voltant, ens hauríem de retrotraure als anys 80 del segle passat, quan, a banda i banda de l’Atlàntic, Thatcher i Reagan van decidir que els mercats s’autoregularien i no calia la vigilància dels poders públics per regir les línies mestres de l’economia occidental  (economia: l’administració, nemein, de la casa, oikos). La primera víctima del nou sistema va ser la Socialdemocràcia, el concepte humanístic que va fer la vida més acceptable per a molts milions de persones del nostre entorn geogràfic més pròxim. La primera distopia la tenim ara mateix: 62 persones acaparen la mateixa riquesa que 3.500 milions d’humans. El miracle dels mercats sense fre.

La segona víctima potser està essent sacrificada avui, en un petit Parlament d’un país tant petit que el sol ha de passar cada dia perquè no està segur d’haver-lo vist. La segona víctima és la República. El vell concepte de la Il·lustració que s’està fent miques arreu. No tenim la Llibertat de ser, cada cop més estem en mans dels que ens volen callats, esporuguits i esclaus del sistema dels 62. No tenim la Igualtat que proclamen les lleis i els tractats internacionals, els 62 ens han dividit entre els nosaltres i els altres, la desigualtat triomfa en el color de la pell, les idees, el gènere, la feina. Nosaltres primer, els altres, tots els altres, els diferents, no existeixen en aquesta distopia.

La Fraternitat s’enfonsa cada dia en el mar que ens va veure néixer.

Potser, Honorable President, no hem estat capaços d’entendre el que està realment en joc en l’acte del Parlament d’avui. No es tracta només de la nostra supervivència com a poble. Es tracta de la supervivència global d’una manera de voler ser, de voler encarar la vida en aquest segle incert que sobrepassa les fronteres, perquè ja no hi ha fronteres, que va a l’arrel del que pensàvem que, com a humans, havíem conquerit per sempre: el concepte de ciutadania, una ciutadania global on mai més, mai més, un ésser humà posés preu, ni presó, ni exili, a la dignitat d’un altre.

Però avui, novament, ens mirem el melic i els 62 triomfen. Encara que no ho sembli, avui, en el nostre petit Parlament, els 62 triomfen i la humanitat sencera perd una oportunitat de començar a canviar les coses, de dissenyar la utopia d’un nou país que podria ser un país nou. La possibilitat del primer país pensat humanament en el segle XXI s’allunya una mica més. Sí, ens volen mesells.

Tenim poc temps, President. Els 62 han posat el focus en la solució final: apunta Harari que cap als anys 50 d’aquest segle la intel·ligència artificial podria aconseguir que l’ètica desaparegui del planeta (ràpidament, els 62 el van convidar a parlar al Fòrum de Davos). Les màquines podrien considerar que el concepte ètic de la vida és molt més imperfecte que les solucions aportades pels seus algoritmes i, en conseqüència, l’eliminaran. Els humans ja no podrem fer res per evitar-ho. La distopia perfecta.

Però podem ser capaços de no mirar-nos el melic? Podem pensar en la fundació d’un país nou, radicalment democràtic, social, just, humà? Podem acceptar que fer política és construir la utopia i, mentre fem el camí, anar conquerint espais republicans? Podem posar-nos en marxa d’una vegada?

Tenim pressa, President. Avui és un dia trist per la república humana, però hem de ser capaços de persistir. Tenim pressa per recuperar els minsos avenços socials –la vintena de lleis anorreades ens els darrers mesos pels tribunals que obeeixen a la part que ens pertoca dels 62- i per treure del calaix les grans idees expressades des del faristol dels nostres melics. El procés constituent, l’assemblea d’electes, el consell de la república, tantes esperances desades en la in-concreció dels discursos polítics, quan tenim un poble que no vol renunciar a la vida. Quan som un poble que no vol renunciar a la vida. Posem-nos, doncs, a treballar. Que s’acabin els discursos. Traiem el faristol al carrer. Nosaltres, el poble, hem decidit que els carrers són nostres. I que tots som nosaltres.

Som on som. En un país petit que, cada dia, veu com surt el sol per sobre del mar que ens uneix als altres nosaltres. En un paisatge que hem anat confegint al llarg dels segles, amb la nostra mirada humana, lloc de pas i encreuament –que mai frontera- de totes les cultures que s’han anat succeint i que ens han fet ser el que som. Magnífics i miserables. Covards i coratjosos. Mediocres. Humans.

Podem fer el que volem fer.

Estem plens d’incerteses, però tenim una certitud: els homes no poden ser si no són lliures.

La revolta dels súbdits.

La revolució ciutadana.

En aquest petit territori.

En aquest lloc concret del planeta.

Ara.

 

Respon a Pere Camarasa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!