Commonmisery

Soledat Balaguer

30 de gener de 2020
1 comentari

Hem comprat l’elefant

 

 

Una de les millors armes per vèncer l’enemic és fer-li adoptar el nostre llenguatge, per tal que, sense adonar-se, canviïn el significat de les paraules. És el que els experts qualifiquen com a lingüística cognitiva. Lakoff ho resumia amb una frase –de fet, un llibre-. No pensis en un elefant. Automàticament, pensem en tota mena d’elefants, vistos en qualsevol documental sobre parcs naturals de Tanzània o Namíbia. Siguem honestos amb nosaltres mateixos: es poden comptar amb els dits d’una mà els que en sentir la paraula elefant pensen en l’Emèrit acompanyat de la falsa aristòcrata Corinna.

Benvolguts, us anuncio que hem comprat l’elefant dels espanyols. I l’adopció del seu llenguatge com si fos el nostre ens porta a l’abisme.

Intento posar uns exemples.

 

  • Catalunya (per extensió, els catalans). Ells parlen de Catalunya. Però la realitat és que es refereixen a la part de la nació catalana que, administrativament, en l’actualitat, forma part del Regne d’Espanya com a Comunitat Autònoma. Primer elefant comprat, doncs. Nosaltres també utilitzem aquesta visió reduccionista del que és la nostra nació.
  • Ens en volem anar (d’Espanya). No, no ens en volem anar enlloc. Perquè el nostre lloc és aquí. El que volem és que se’n vagin ells. No em refereixo a la gent, evidentment. Volem que se’n vagi la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, l’Exèrcit (si formem part del regne d’Espanya i paguem el seu sou amb els nostres impostos, què ha fet el gloriós exèrcit que tantes glòries aporta en missions humanitàries arreu del món, què potser els heu vist netejant platges o reparant motes desfetes, aquests dies? Sí, que se’n vagin). Que se’n vagi el Banc d’Espanya (els altres ja se n’han anat) la Red Elèctrica Espanyola, la Renfe, les companyies telefòniques que ens espien i la Virreina (batejada de manera elefantiàsica com a Delegada del Gobierno). Nosaltres no anem enlloc, com no se’n van anar ni mexicans ni xilens, ni cubans, ni colombians. Ni flamencs ni filipins. Els primers que se’n van anar van ser los tercios de Flandes i els darrers, los últimos de Filipinas.
  • Constitucional, tot ha de ser constitucional, i comprem l’elefant de l’article 2, sense esgrimir l’article 10 (sobre aquest tema ja vaig escriure un article fa unes setmanes i no em repetiré). Els primers que no compleixen la constitució espanyola són ells.
  • Justícia espanyola. Ja perdonareu, però a hores d’ara, no és un elefant, és un oxímoron.
  • Diàleg. El diàleg ha durat just el temps necessari per investir Pedro Sànchez. Molts ho van dir, però la majoria va comprar l’elefant. Es necessita ser molt ingenu per pensar que fent el que diu la JEC el president del Parlament se’n sortiria. Sóc benèvola, i respectuosa, parlant d’ingenuïtat. Siguem seriosos. Només es podrà parlar de diàleg quan, amb un mediador entremig, es comencin a negociar els actius i els passius (per posar un exemple, alguna cosacom  ara “si voleu que ens quedem el 15% del deute que ha signat el Regne d’Espanya, nosaltres ens quedem el 15% del museu del Prado”. I així tot.  Bé, posats a fer, jo demanaria als negociadors que els espanyols es poden quedar totes les mares de déu pintades per Murillo a canvi del Jardí de les Delícies del Bosco, però això ja és una dèria personal).
  • Desobediència. Ai, aquí hem tocat ferro. Els meus amics estan tips de que citi constantment la Boétie, l’amic de Montaigne que va dedicar la seva curta vida a escriure contra la tirania. Molts el consideren el pare llunyà del que es denomina desobediència civil. Que està molt bé, però cito una de les seves frases (que alguns diuen que és apòcrifa, per cert). “Els tirans ens semblen gegants, però és perquè estem agenollats. Bé doncs, alcem-nos!”. Ailàs, resulta que, més enllà de cantar, hem de confessar que no estem, precisament, “tossudament alçats”. Hem comprat l’elefant de que som uns desobedients. Canviem el marc mental pel concepte “exercici de la sobirania”. Perquè “des-obeir” significa que acceptem que algú tingui la potestat de dir-nos el que hem de fer (obeir els pares, els mestres, el khefe…). Ni Gandhi ni Mandela van ser, precisament, pacífics. La primera i última desobediència ha de ser negar el dret de ningú més a dir-nos el que hem de fer. No som desobedients, som sobirans. Tampoc no és tan difícil d’entendre. Només exercint la sobirania podrem avançar, si obeïm hauran guanyat. El que ja no sé és si els partits que ens governen estan disposats a fer alguna cosa al respecte. El que començo a sospitar és que molts som babaus.
  • I finalment, amb el vostre permís, la paraula “pàtria”. Etimològicament, “la terra dels nostres ancestres”. Un terme difús, avui dia. Un dels països més “patriòtics”, on a cada casa penja una bandera, seria els Estats Units d’Amèrica, lloc on, curiosament, la majoria dels ancestres venen d’Europa, Àfrica o Llatinoamèrica. Els espanyols es passen el dia parlant de la pàtria, i diuen barbaritats amb aquest concepte. Aquest fet, l’ús espuri de la paraula, fa que instintivament refusem tot sovint utilitzar-la. Seria l’hora de desar aquest elefant. Rilke deia que la pàtria és la infantesa. El meu enyorat amic Isidor Cònsul ampliava la idea: “la pàtria és la llengua i la infantesa”. Tenim la sort que a Catalunya tenim dues llengües pròpies: el català i l’aranès. I una llengua especialment estimada: el castellà. I una riquesa inabastable de gairebé tres centenars de llengües que conformen, també, la pàtria de molts dels nostres conciutadans: amazigh, gallec, quítxua, francès, aimarà, fula, italià, tagalo, urdú… No comprem l’elefant de la pàtria espanyola. La terra dels nostres ancestres és nostra, la de tots els que hi volem viure amb llibertat i dignitat. Una pàtria tan petita que la somnio sencera.

Feu, si us plau, el petit exercici d’anar comptant els elefants comprats pel vostre imaginari. I, feu, si us plau, l’esforç de canviar el vostre marc mental.

Retornem els elefants a la llibertat de la sabana.

  1. Benvinguda de nou a la tribu de les comentaristes; és un plaer llegir-te i estar d’acord amb aquests comentaris, hi ha, tu ho dius, moltes més elefants que hem comprat i estem comprant cada dia: el vocabulari “provincial”: “les platges de Tarragona han quedat afectades pel temporal…” , “els pagesos de Lleida protesten…” hem comprat “la província de Tarragona”, la “província de Lleida”… mai no s’usen els noms geogràfics o de les comarques. El Molt Hble quan és independentista no “representa” ni la meitat dels catalans” això si que ho fa, pel que sembla, el Borbó de torn… Com ho saben això si ni tan sols en ho deixen preguntar? El referèndum no és admès a la Constitució: això és una grandíssima mentida que comprem sense inmutar-nos etc. etc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!