El silenci de Waterloo

 

M’he despertat al mig de la nit, amb un esglai. Com si fos un ectoplasma, la frase lluïa en la foscor de la cambra, de vegades és necessari i forçós, i totes les meves neurones s’han posat en marxa per bloquejar la continuació del vers, escrit quan la majoria dels presos i exiliats encara no havien nascut.

Sepharad no escolta, no ho farà mai i tots ho sabem.

I Waterloo roman en silenci.

Em diuen els que hi entenen que l’exili, la distància física dels exiliats, no els deixa veure la realitat del que passa al seu país. Encara que tinguin tota la informació a cada moment, els exiliats s’embolcallen en una bombolla que pot ser perversa. Per raó de la seva ocupació, els polítics, en general, ja són, d’alguna manera, exiliats de la realitat. No tenen la possibilitat de saber què pensa realment la gent, perquè encara que, de tant en tant, puguin ocupar-se  d’activitats quotidianes, viuen en un aparador perpetu. Els seus conciutadans s’apropen en tant que són persones públiques, els parlen en funció del que ells representen, i ells responen des de l’alerta subconscient de l’aparador perpetu al que estan sotmesos. I la realitat no arriba a Waterloo.

Ara farà deu mesos que l’endemà de la proclamació de la independència els ciutadans vam veure, astorats, com se’ns fonia a les mans. Ningú no ens ha explicat el perquè de la desfeta, quan havíem guanyat la batalla menada a sang i foc. Ens deuen totes les respostes, ens deuen el respecte i l’acompliment del que vam votar. Però Waterloo roman en silenci.

Deu mesos i ja no es pot posar en dubte la nostre resiliència. Deu mesos de llaços grocs, de sopars solidaris, de concentracions setmanals i tots sabem que ens volen trair un altre cop, que mentre acceptem tots els colors del groc estem caient en la trampa mortal de l’autonomia.

I una bona part dels ciutadans acota el cap, ves què hi farem, hem perdut. I Waterloo en silenci propicia la gran mentida, perquè vam guanyar, però molts no volien guanyar. La gran estafa de la suspensió del ple del Parlament que havia de votar la investidura del president Puigdemont s’ha completat fa només unes setmanes amb la conformitat de la suspensió del sou dels nostres parlamentaris, amb nocturnitat, traïdoria i frau de llei. Quanta ignomínia, president Torrent, quanta ignomínia. Joan Tardà, respectadíssim, i savi, i vell amic, què esteu fent, què esteu fent a Esquerra, què us ha passat? O és que ens heu mentit sempre? Waterloo calla.

Una altra bona part de la ciutadania, des de la supremacia moral que s’autoatorguen per ser l’autèntica gent d’esquerres, arriben a dir que potser el país demanava una desacceleració – n’estàs segur,  estimadíssim Benet, que el teu pare hi seria d’acord?- i que un procés constituent amb els valors dominants, ara per ara, a la nostra societat implica que la constitució que en surti no serà social, sinó que obeirà a una lògica on hi tenim molt a perdre. Isabel, segurament continuaré votant-vos, però si no fem efectiva la independència d’una vegada, l’alternativa no és una república liberal sinó una monarquia falangista. Sabeu tant bé com jo que des de, com a mínim, les eleccions del 2015, tots els sectors professionals d’aquest país –sanitat, ensenyament, territori…- han debatut en múltiples reunions i assemblees com veien el que havia de ser la seva àrea social en un nou país. I que s’ha arribat a consensos importants. També sabeu que legalment només podrà posar-se en marxa un procés constituent un cop la república sigui efectiva. Mentre tant, però, aquesta supremacia moral fa el joc als que no volen, de cap de les maneres, fer el pas de fer efectiu el mandat del poble. Per què us han de consultar, per què haurien de consensuar qualsevol cosa amb vosaltres, si de fet els esteu donant de franc allò que volen? Waterloo calla.

Fa unes setmanes, però, a Waterloo es va anunciar una Crida Nacional per la República. Per fi, un pla potent en posava en marxa! Només que, després de llegir el manifest i pensar que es podia estar d’acord amb el que s’hi deia, a una bona part de la ciutadania se li va glaçar el dit del cor, just mig centímetre per sobre de la tecla “intro” del seu ordinador, en llegir que, en donar les seves dades, acceptava de cedir-les al grup parlamentari de Junts per Catalunya. I no va pitjar la tecla. No era una crida nacional. Oh, Captain! My Captain!. Esteu a mig centímetre d’entrar al club dels poetes morts.

Presos, exiliats i llaços grocs com a excusa perfecta per no avançar. De Waterloo estant no podeu copsar el que ara mateix comença a passar. Sembla que la mar s’enretira, hi ha un gran silenci. En el silenci eixordador que precedeix al tsunami, efectivament, hom diria que per primer cop en decennis la nostra gent ja no canta L’Estaca. Però si pareu atentament l’oïda endevinareu un xiuxiueig, petit i constant, que es va fent gran com el tsunami que arribarà finalment, un xiuxiueig partisà que ha començat a cantar Bella Ciao.

Dies irae, President. Dies irae.

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *